Messi i Tamudo

Entre tota la literatura que s'ha generat sobre l'escàs rendiment de Messi en la selecció argentina no he trobat cap al·lusió al divisme del seu seleccionador, Armando Maradona. Messi s'ha apersonat i ha perdut una punta de velocitat i reflexos, s'ha convertit en un simple bon jugador, però d'aquí a negar-li el pa i la sal com han fet alguns comentaristes argentins, hi va un món. L'autor d'aquesta rúbrica coneix molt bé el món del divisme. Des de polítics que han decapitat qualsevol valor emergent que pogués debilitar el seu lideratge, fins a cantants que, quan estaven en el seu apogeu, han vetat possibles competidors que els fessin ombra. O bé exdives que han aconsellat malament les seves alumnes a l'hora de triar papers que les depassaven i els han esguerrat o han volgut esguerrar les seves carreres. Tal vegada, ni que sigui subconscientment, penso que alguna cosa hi ha d'això en l'actitud de Maradona. Ell està convençut que de Maradona n'hi va haver només un i, astutament, fa el millor perquè això sigui així: donar-li absoluta llibertat al camp perquè faci el que vulgui. Messi, que és un jugador hàbil, que sap resoldre en segons situacions complicades, però que, en canvi, és un mal tàctic i per si sol es complica la vida com demostra cada vegada que agafa l'opció d'anar amb la pilota allà on hi ha més contraris. Necessita ser guiat. Obeir instruccions concretes. Donar-li tota la llibertat és ofegar-lo. Potser Guardiola hi deu estar reflexionant, ja que potser és millor que participi menys i s'estigui a l'extrem, o que surti la mitja hora final per revolucionar el partit, que no pas que es desgasti des del primer minut en zones de lluita al mig del camp.

Sortint de l'àmbit messiànic, és oportú comentar si aquest Barça estavellat amb els sistemes defensius dels contrincants que l'han estudiat, no ha de canviar, ni que sigui transitòriament, la seva manera d'atacar per, simplement oxigenar-se i sortir dels embolics de teva-meva que sovint es fan. El prodigi de fer jugar els millors alhora potser s'ha de deixar reposar, malgrat que decidir-se per un davanter centre i dos extrems que ho siguin obliga a triar entre Ibrahimovic, Henry, Messi i Bojan al mig i confiar les bandes a Jeffren i Pedro, els únics, en espera d'un Robinho o similar, que són extrems de veritat.

El cas de Tamudo és diferent. Vol i dol. Si bé es comprèn que el club pensi que no li és rendible un jugador que es lesiona sovint i vulgui facilitar la seva sortida, ha de pensar que els seus genolls i els seus turmells se'ls ha jugat al camp defensant els seus colors. Tot té un límit, però. El somni d'un bon contracte en una altra lliga per al jugador i alliberar la seva fitxa és una situació ideal que encara no s'ha sabut trobar.