Un canvi que no calia

El més decebedor del debat sobre errors arbitrals i tecnologia que han seguit a la main de Dieu d'Henry ha estat constatar com els protagonistes directes del futbol es manifesten majoritàriament contraris al suport de les imatges per rectificar al moment –que no vol dir rearbitrar posteriorment– decisions tan errònies com transcendents. Algun entrenador modern, com Pep Guardiola, s'ha manifestat partidari de la tecnologia, coherent amb el discurs que sempre fa que defugi les excuses, la clau de volta de tanta reticència a la incorporació del suport videogràfic. Jugadors i, sobretot, entrenadors, grans buscadors d'excuses, fan vots perquè els errors arbitrals que alteren resultats no deixin de ser intrínsecs del futbol, i tenir així sempre en l'àrbitre un culpable fàcil de qualsevol deficiència pròpia. El món del futbol no vol tocar les coses que haurien d'anar canviant, però això no vol dir que tot sigui tal com era. Cada any, en aquestes vigílies del Barça-Madrid, em ve a la memòria una escena que els protocols contemporanis han diluït i que era una de les essències del clàssic. Parlo de la sortida del Madrid al Camp Nou, amb els onze jugadors blancs corrent des del túnel de vestidors fins al cercle central per saludar un estadi a vessar que els dedicava una xiulada només comparable a la que el Bernabéu guardava per al Barça. De xiulets al rival abans, durant i després del partit n'hi continua havent, només faltaria, però la gran xiulada als visitants s'ha reduït al succedani de quan surten a escalfar. Segurament, l'inventor d'aquesta modernitat que fa que el Madrid surti al Camp Nou mentre sona l'himne del Barça es deu penjar alguna medalla com a pacificador, sense reparar gaire sí aquella no era una teràpia alliberadora que permetia descarregar tensions abans que la pilota comencés a rodar. Vetllar per la bona educació en l'esport no hauria de passar per formes tan primmirades com aquesta.