Agraïment i respecte

2-1

L'equip que ja ens havia robat el cor ha conquerit la història. El que ha fet aquest any el Barça és per tota la vida. No és només l'equip que no es cansa de guanyar, és l'equip que no deixa de voler jugar a futbol fins que guanya, que és un matís que en aquest cas marca una diferència fonamental. És per això que no només deixa petja en la història pels títols que ha guanyat (i els que guanyarà?), sinó que forma part de l'ànima futbolística i la memòria emotiva de la gent que estima el futbol per sobre dels colors de cada equip. Per als culers més, és clar. Quan no és pel joc, com en la final de Roma, és per la persistència, com en la final de la Supercopa a Mònaco o en la d'ahir a Abu Dhabi. Però tenia raó Guardiola, com sol ser normal, quan abans que l'equip aixequés la primera copa de la sèrie de sis va dir que no serviria de res tot el que estaven fent, que juguessin tan bé a futbol, si no guanyaven títols. I en van guanyar un, i dos, i tres... fins al sisè, el Mundial de Clubs, que tanca un cicle però que no ha d'aturar la trajectòria d'aquest equip. Les llàgrimes de Guardiola al final són les d'algú que ha treballat molt, que sent la feina, el futbol i el barcelonisme, la vida, molt intensament. Són l'única concessió emotiva que s'ha permès, en el moment en què que el cim ja estava fet, per tota l'acumulació de fortalesa i convicció que ha sabut transmetre a l'equip. Són les llàgrimes de l'esforç, per sobre de tot. I res no té tan bon gust, ni l'èxit, si no hi ha hagut esforç de veritat.

La sisena copa va arribar després d'una final molt intensa, molt dura, molt complicada. L'Estudiantes de La Plata va ser un contendent molt meritori, va fer un gran esforç i va ser capaç d'imposar el seu pla durant una bona estona. Ja ho hem dit, l'èxit té més bon gust quan prové de l'esforç. Però la derrota de l'equip argentí també té el coixí emotiu del gran esforç que van fer tots. L'equip de Sabella és un grup amb molt d'ofici, amb una gran capacitat per complicar el partit a qualsevol rival. És difícil que passi per sobre de cap rival jugant amb la pilota, però és capaç de sembrar de mines el camp per fer entrebancar qualsevol rival. Durant molts minuts la final va ser el que ells van voler. Van convertir el mig del camp en un embolic indesxifrable, en una emboscada per al futbol de Xavi i Busquets. Keita va ser l'encarregat de pagar als argentins amb la mateixa moneda: la lluita cos a cos. La qüestió és que la defensa blaugrana no podia empènyer l'equip endavant. Ni posicionalment ni amb la sortida neta de la pilota. I els davanters estaven desconnectats. Passaven els minuts i les cares dels jugadors de cada equip eren un llibre obert: els blaugrana estaven incòmodes, tensos, empipats, crispats; els argentins, sota la suor, estaven còmodes, confiats, se sentien superiors en la igualtat, el partit era del seu gust. Tenien el partit en el seu terreny i el gol de Boselli en va ser la conseqüència lògica. No va ser igual, però va ser una versió del gol que encaixa el Barça quan pateix tàcticament: pilota entre els dos centrals i rematada a gol. L'adversitat altre cop desafiant el Barça.

Quedava una hora de partit i ja se sabia que fins al final es tractaria de veure qui resistiria més amb la seva proposta. L'Estudiantes ja tenia el seu partit fet i havia d'evitar que passés res més. El Barça, ho sap tothom, persistiria fins al final. D'això no n'hi havia dubte. L'adversitat per als blaugrana va tenir la dificultat afegida de l'àrbitre, que va castigar molt desequilibradament les infraccions d'uns i les debilitats dels altres. En el partit de les sensacions estava guanyant l'Estudiantes. El Barça es va armar de voluntat. S'havia de resignar a no poder crear gaires ocasions de gol. Per tant, havia d'aprofitar les poques que tingués. Persistiria per tenir-ne. És un dels estigmes que està patint aquesta temporada: els equips s'adonen que es tracta d'evitar que el Barça s'acosti a la porteria. Perquè ja no és aquell equip que produïa moltes ocasions de gol, ja que els rivals plantegen els partits amb aquesta prevenció com a objectiu fonamental. Ara en té menys. Però la seva millora és també que ha après a aprofitar-les més. Poques ocasions, però mortals.

S'havia de trobar la manera de tenir alguna ocasió. I Guardiola la va trobar. Primer va fer entrar Pedro per Keita. L'equip perdia l'home que feia el combat que volia l'Estudiantes, però guanyava més dosi de pilota. Insistència en el model. Messi va quedar alliberat per moure's en la mitja punta i Pedro i Henry van obrir més el camp. I encara més quan va entrar Jeffren. Amb més espai per cobrir, l'Estudiantes es va desfondar. El Barça es va apropar a la porteria i al final va arribar el gol. Va ser altre cop Pedro, el noi que té el gol com un òrgan vital, com tothom té un estómac o un fetge o un cor. El en té un de més: el gol. La pròrroga temps per acabar de fer el tomb al partit. La porta de la glòria la va obrir Messi. El millor jugador del món en el millor equip del món. I ho va fer amb el més valuós que té aquest el equip, el cor. Amb un cop de cor. Els barcelonistes només poden donar-los les gràcies. I els futbolers del món, el seu respecte.