Avui juga la nostra selecció

El Barça el dissabte passat va deixar el pavelló de Catalunya dalt de tot. Una fita insuperable, una gesta que mai ningú no ha aconseguit. Si som sincers, cal dir que ningú ni tan sols ho havia somiat. Un triomf fet amb jugadors del planter i amb l'esperit esportiu més diàfan i pur. Han pensat que, en una Catalunya independent, tots aquest nois, i poca cosa més, farien realitat ser una de les millors seleccions del món? Aquesta és l'aposta. Fer que la selecció sigui oficial, que una persona amb esperit de treball, compromís i catalanitat com Guardiola en sigui el seleccionador, sinó ell mateix. Em sembla bé que Cruyff doni aquest plus de prestigi i coneixement internacionals, però la millor de les publicitats és la legalitat, la llei, el dret de ser igual com qualsevol, el dret a competir de forma oficial. Ni més ni menys. Sembla difícil omplir el camp. És possible, la gent no és ximple i ja no s'empassa les rodes de molí. Ja hi ha hagut el suport de la societat, dels jugadors i també, de manera prou sorprenent, fins i tot de la premsa més variada. Però no hem vist el suport de veritat, l'explícit i manifest, dels partits que a Madrid i aquí tenen el poder a le seves mans. Ara des del PSOE, i abans des del PP, es riuen del suport majoritari que la població de Catalunya reclama per l'oficialitat de la nostra selecció. No hi fa res, des de l'èxit de la Plataforma pel Dret a Decidir, el suport a la qual, d'una tercera part de la gent amb dret a vot, tenint-ho tot, tot, en contra, és un triomf de la il·lusió i dels votants, fins a la tossuderia de voler jugar amb els nostres jugadors, no es pot frenar la voluntat democràtica d'un país. Cruyff, com a holandès-català, sap que, sense la determinació de treure's de damunt els tercios, encara serien súbdits castellans, de la mateixa manera que incita al joc, per les declaracions que s'hi afegeixi tothom. Els dubtes nacionals són per a qui vol ser manat, i els catalans ja érem lliures abans que Castella arribés al Tajo.