D'en Pep, d'en Jan i d'en Txiki

a l'alça

El 110. 110 anys d'història i gol del triomf de Messi a Abu Dhabi en el minut 110. Bé, alguns han ajustat el gol de Koeman al minut 110, però crec que a tots els que vam ser allà ens sona més el 111 o el 112, però tant és. Un gran minut aquest 110 per engrandir aquest recorregut per la història i subratllar l'edat d'aquesta meravellosa entitat que ha reclamat atenció per un instant per ser reconeguda, ara sí, la millor del món.

El Barça de les sis copes ja és una realitat. Tot guanyat, tot per guanyar. Un encert, aquest lema, aquesta màxima amb la qual treballa el club. El Barça ha tocat el cim, ha fet un Everest i ja no hi ha altitud que pugui superar-lo, que no sigui pujant en un avió. I en aquest instant, tots els ulls, totes les mirades i elogis recauen en els jugadors i en els tècnics, i és just i apropiat que sigui així. Ells són els artistes i els herois. Però a Can Barça no es farà justícia si en el repartiment de lloances no recauen també en aquells que amb les seves decisions han posat la nau on és ara.

El Barça i el barcelonisme ha de ser molt generós ara. Crític i contundent quan calgui, però molt generós en el repartiment de premis. I no atribuir part de l'èxit, un bon tros d'aquest èxit, a l'estament executiu resultaria de mal gust. És de justícia que Joan Laporta, tan criticat en els darrers mesos per una manera de fer al marge de la presidència que està generant molt de rebuig, també s'endugui l'elogi i el reconeixement, igual que el maltractat Txiki Begiristain.

Aquesta història també els pertany a ells, en el percentatge que cadascú vulgui atribuir, però aquest Barça i aquesta allau de títols també són d'ells. Pep Guardiola és sense dubte la peça amb majúscules, però va haver qui el va enlluernar (Evarist Murtra) i d'altres que van estudiar la decisió: sí o no. Amb el «sí» ha passat el que hem vist tots. Amb el «no», no sabem el que hauria succeït. Com que el «sí» va ser la decisió, cal acceptar-la com a fonamental i indispensable per com s'ha escrit la història. Joan Laporta i Txiki Begiristain mereixen sense cap reserva l'aplaudiment unànime del barcelonisme. Ells estan en el punt de mira quan les coses no van bé i, en conseqüència, han d'estar al costat dels herois quan s'assoleixen els títols. La història del Barça d'aquest any ha d'anar de bracet dels seus gestors, i dels petits gestos de molta més gent que hi ha al darrere, com Raül Sanllehí.

El Barça és un fet cultural molt gran perquè en l'èxit vulguem desvincular aquells que un dia van dir «sí» en comptes de «no» i amb aquesta resposta van obrir la possibilitat que la història s'escrivís d'una manera i no d'una altra. Siguem justos i generosos: aquest equip és del Pep, però també del Jan Laporta i del Txiki. No a pesar d'ells, sinó gràcies a ells. En un moment com aquest, que mai no es tornarà a repetir a Can Barça, passar comptes no resulta gaire sensat ni responsable. Cal amplitud de mires. És aquí on s'observa, no que no estem tan malament, sinó que es van prendre unes decisions del tot encertades i que ara se'n recullen les fruits. Per tant, enhorabona, Pep, Txiki i Jan.

de baixada

El Mundialet avorrit. La FIFA vol fer caixa allà on sigui i s'ha trobat, un any més, amb un munt de partits de baix nivell i prescindibles en aquest mundial de clubs. Té bona intenció això de convidar totes les confederacions i que s'hi coli un setè, per ser de la ciutat on es juga, però avui dia Europa i l'Amèrica del Sud encara circulen per una altra via, mentre que la resta només fa que afeblir la competició. Abu Dhabi n'ha estat una altra mostra.