Crèdit i risc

No hi ha un Nadal més dolç en la història del Barça. L'any que se'n va no deixa un sol bidó buit d'autoestima, atorga escletxes quasi invisibles per a la crítica i instal·la l'orgull culer en una plenitud tan insòlita com excitant. Per bé que la llegenda la donen els títols, l'èxit se situa més enllà. S'ha guanyat entronitzant un estil no fa gaire discutit en contraposició al futbol físic, s'han trencat motllos resolent finals des de la diversió i no des del patiment, com gairebé s'obligava sempre aquest club; hi ha hagut lloc per a l'èpica –els gols salvadors d'Iniesta i Pedrito–; hem assaborit l'impacte devastador del 2-6 del Bernabéu, icona renovadora del 0-5 del 74; Guardiola ha destrossat el mite de la inexperiència demostrant que els bons sempre escurcen el temps, i s'han completat, des del madridisme, fórmules de reconeixement a l'espectacular hegemonia blaugrana: una, gastar-se el triple del que tenien previst per acostar-se al nivell; dues, fer que Pellegrini perdi els papers i sigui l'autor de sentències delicioses: «Si juguéssim com el Barça, el Bernabéu ens xiularia», va arribar a dir, en una actuació digna d'un geni de l'humor. I tres, l'admiració, encara que fos forçada, dels dos galàctics de Florentino, Cristiano i Kaká, reduïts fa dies a Zuric pel talent, a cost zero, de Messi, Iniesta i Xavi. La perfecció és tan gran que vénen ganes d'aturar el món i estarrufar-se davant del mirall. Un error que no cometrà Guardiola, que ha fet bandera de no mirar-se el melic. Si aprofundim en la intenció de mantenir la màquina a to, em preocupa la resposta que el club doni a una pregunta: cal fitxar? A mi em sembla que sí. Tan evident com les sis copes és que l'equip ha arribat a desembre amb el ganxo, i que, al final, dinou futbolistes són insuficients per repartir la despesa. Si Guardiola no fitxa, haurà de situar Pedro sobre els vint gols i haurà de cobrir la copa d'Àfrica amb Jonathan i Thiago. El seu crèdit no amaga l'enorme risc.