Amateurs de repte infinit

Encara que les especulacions en clau electoral que va generar la dedicatòria de Pep Guardiola a Evarist Murtra després del triomf en el mundial de clubs en desviessin l'atenció, l'entrenador del Barça va deixar a Abu Dhabi una sentència de les que toquen el moll de l'os del futbol: «Els meus jugadors han estat molt amateurs durant tot l'any. Tenen poder adquisitiu per tenir-ho tot, però el que més els agrada és jugar a futbol.» S'agraeix sentir un entrenador que parla de la vocació dels seus futbolistes, un concepte que massa vegades es presenta com el pol oposat i gairebé excloent del professionalisme. L'expressió comuna que els jugadors de primer nivell haurien de prendre exemple dels de regional, que es fan un fart de córrer per amor a l'art, s'entén com a vàlvula d'escapament d'alguna empipada, però cada partit ens deixa mostres que desmenteixen, amb excepcions, que la privilegiada circumstància dels futbolistes els mati la vocació pel futbol. No és per diners que un milionari es llança al fang a salvar una pilota o que un nou ric es juga el físic en una rematada. Ja sospitàvem que el gust de jugar a futbol està entre les raons dels èxits del Barça, però més que això, l'elogi de Guardiola a l'amateurisme dels seus professionals augmenta encara més el crèdit abismal d'un equip que, escrita una pàgina inèdita en la història del futbol, afronta el repte de continuar guanyant després d'haver-ho guanyat tot. Un cert relaxament és possible, però no cal obrir grans debats sobre motivacions ni fer una llista de nous reptes. El Barça seria un club molt estrany si fóssim incapaços de concebre els seus futbolistes com uns grans esportistes normals i corrents que, després d'haver guanyat, el que més volen és continuar guanyant. D'un amateur ningú es pregunta d'on treu les ganes de llevar-se a les set del matí d'un diumenge per anar a jugar un partit com el que ja va guanyar el diumenge anterior.