LA CONTRACRÒNICA
PEP RIERA
Any nou, dificultats velles
Des que va començar a col·leccionar copes, el Barça va experimentar les més diverses maneres d'intent de desactivació del seu futbol. Partit a partit, rival a rival, es feien noves aportacions a la feixuga tasca d'evitar que la vocació atacant de l'equip blaugrana acabés amb el resultat de sempre: derrota o golejada. Uns insistien a pressionar els centrals per dificultar l'origen de les jugades, altres lligaven de peus i mans els pensadors de l'equip, amb marcatges amb ajudes o amb arcaiques persecucions individuals. També hi havia equips que ajuntaven les línies i pressionaven el Barça al seu camp, altres les ajuntaven davant del seu porter i miraven que no passés ni l'aire. La majoria ni es plantejaven cap alegria ofensiva per no perdre la concentració defensiva, i pocs s'atrevien a intentar aprofitar els espais davant de Valdés per mirar de marcar aprofitant alguna badada del Barça. Uns més que altres, aconseguien que els partits del Barça fessin pujada. Però més per omissió que per acció, els rivals, un rere l'altre, també reconeixien amb el seu plantejament l'hegemonia de l'equip de Guardiola, guanyada a pols ja que no hi havia cap sistema defensiu que fos prou dificultós per evitar els triomfs blaugrana. El destí del Barça del triplet i el del camí cap a les sis copes començava a assemblar-se a una especialització a trobar la solució a tots els mecanismes defensius possibles. D'aquesta manera, la paciència i la persistència s'estaven convertint en virtuts tan essencials com l'estil, l'habilitat i la determinació.
El Vila-real va provar ahir una recepta diferent. En la situació en què molts equips es desnaturalitzaven, l'equip d'Ernesto Valverde va ser més identitari que mai. La seva vocació no és diferent de la del Barça mateix: si hem de perdre, ho farem amb el nostre estil i amb les nostres armes. O sigui, el Vila-real va venir al Camp Nou a disputar la pilota a l'equip que acabava d'estrenar la reconeguda condició de millor equip del món. Però el futbol és sovint un joc de paradoxes. El Barça es preparava per al seu enèsim partit dificultós i aquesta vegada es va trobar amb avantatge en el marcador molt aviat. Pràcticament va marcar en la primera ocasió que va tenir. Tot havia de fer baixada, en teoria. Si el rival quedava desarmat nomes de començar, tot hauria de fer més baixada. Sí, hauria estat així si el rival d'ahir no hagués estat el Vila-real. Però l'equip de Valverde es va agafar el gol de Pedro més com una provocació que com una invitació a la claudicació. En la mateixa situació, els equips que arriben mentalitzats només per defensar no poden fer gaire res més que intentar evitar la golejada. Al Vila-real, en canvi, no li quedava cap més remei que intentar més que mai apropiar-se de la pilota i buscar la porteria de Valdés. A més, ho va fer sense vel·leïtats i sense perdre la concentració defensiva. I, així, va crear escenari on el Barça, més que trobar-se incòmode, corre perill. La incomoditat sol arribar quan els rivals es tanquen molt a darrera, el perill és quan el camp se li allarga i la pilota i els jugadors van i vénen. Els blaugrana es defensen més bé lluny de Valdés que quan hi estan a prop.
Els símptomes no enganyen. El Barça tenia menys percentatge de possessió i feia més faltes que el rival. Una situació que no era la de costum. Només el València a Mestalla l'havia posat en una situació semblant aquesta temporada. Tan acostumat a jugar en pocs metres i en espais reduïts, el Barça es va extraviar en les grans dimensions del partit. El gol de Fuster va respondre a una certa lògica de la situació. El Vila-real va fer molt bé el que sap fer, va desestabilitzar el Barça jugant la pilota i va igualar el partit. Ahir no era un problema d'obrir el camp i moure la pilota. La pilota prou que la movien uns i altres. El problema era poder-la tenir. El Barça sap que això pot passar. També sap, però, que té armes per evitar-ho. Si no era mantenint la possessió de la pilota, també podia haver estat aprofitant els espais i la contundència dels seus davanters. Un gol sempre és la millor resposta, tant per als porucs com per als atrevits. Però els gols no se solen regalar. En aquest aspecte a l'equip ahir li va faltar més finor que oportunitats. El partit estava obert i el marcador, igualat. I s'emportaria els tres punts l'equip que fos més contundent a l'àrea rival. Ningú no ho va ser prou. L'entrada d'Iniesta va aportar més perill, però sense gol. I Valdés va estar encertat quan va caldre. No hi va haver premi a la insistència perquè tots dos equips van insistir a la seva manera. L'equip de Guardiola ja sap que ha d'estar preparat per als rivals que defensen, però també per als que ataquen. Res de nou, de fet. Ja ho diu Guardiola: «Això ens farà més forts.»