Un dilema estalviat

Al marge de l'extrem contrast de sensacions que quedarà per sempre en la memòria dels primers dies de l'estadi de Cornellà-el Prat, la joia d'inaugurar la gran il·lusió de l'espanyolisme i la consternada manifestació de dol per la mort de Dani Jarque, la nova casa de l'Espanyol deixa dos titulars en el seu primer mig any de vida. Un, la caiguda a miques de la creença que jugar en un estadi amb la graderia més propera que la de Montjuïc signifiqui un plus en forma de punts; els de Pochettino tenen a casa un balanç discret d'11 de 24 que contrasta, per exemple, amb el del Mallorca, que juga en un estadi amb pista d'atletisme i que ha guanyat els vuit partits de local. L'altre, el reconeixement que el pes econòmic del camp serà una llosa a l'hora d'invertir en l'equip a curt i mitjà termini, una realitat que no era difícil de preveure, però que el club havia negat des que Daniel Sánchez Llibre va anunciar, el 18 de gener de 2002, que l'Espanyol faria el camp i que l'obra es finançaria per vies independents a la inversió anual en el primer equip. Malgrat que ara la conveniència de reforçar la plantilla i els pocs recursos de l'Espanyol per al mercat d'hivern encenguin alguna alarma, parlar del club blanc-i-blau des de la dificultat econòmica no té res de nou, cosa que hauria de donar encara més valor al fet que l'Espanyol torni a tenir camp propi. Cornellà-el Prat no és una penitència, sinó un valor afegit pel qual val la pena estrènyer-se el cinturó. Si haver invertit en l'estadi té res d'excloent amb el nivell de la plantilla, potser la sort és que el dilema es presenti a misses dites, i no es plantegés en el seu moment com a dues opcions entre les quals calia triar. Diumenge visita Cornellà-el Prat el Saragossa, que al principi de la dècada també tenia en projecte fer un estadi. Des que el va aparcar per poder invertir més en l'equip, ha baixat dos cops a segona divisió. De vegades, avançar comença per estalviar-se el dilema d'haver de triar el camí.