El discurs interromput

Al Barça li va passar ahir el que els sol passar als seus rivals: li van superar la seva proposta. El partit va transcórrer com volia l'Atlético. Van passar moltes coses que podrien haver fet variar el desenllaç del partit, però la victòria mínima de l'Atlético reflecteix si més no la superioritat de la seva proposta. El Barça sempre sol témer que els partits contra l'Atlético s'embogeixin per culpa de l'anarquia congènita de l'equip madrileny. I si se simplifica el partit d'ahir es podria dir que la causa de la derrota del Barça va ser aquesta. Però no és ben bé així. Sí que hi va haver moltes anades i tornades, menys pausa de la que hauria volgut l'equip de Pep Guardiola. Però l'Atlético va ser ahir un equip que va estar a una gran altura tàctica. I no va ser un equip monolític amb un plantejament únic. Va saber adequar-se tàcticament molt bé a totes les necessitats que el partit li va requerir, tant quan es tractava de contrarestar el joc ofensiu del Barça com a l'hora de treure profit ofensiu del seu plantejament. En aquest sentit el partit no va ser gens descosit tàcticament, al contrari. El que sí va saber reforçar l'equip de Quique Sánchez Flores va ser el tret que defineix l'Atlético més enllà del pas del temps: el sentit del contraatac. Passen les èpoques i passen els jugadors i els millors episodis de l'Atlético solen ser fruit de la seva capacitat innata per executar el contraatac. Com ahir.

El Barça volia un partit amb molta lletra, ben narrat, que fos intel·ligible. L'Atlético només volia un parell o tres de fotos definitives, llambregades instantànies, imatges decisives. Una imatge val més que mil paraules, diu el tòpic. I els tòpics a vegades serveixen més bé que qualsevol teoria ben plantejada per explicar les coses que passen. Cada vegada que el Barça intentava agafar el fil del partit portant la pilota al seu rondo hipnotitzador, l'Atlético li feia perdre el punt i no perdia cap ocasió de robar la pilota al Barça per ensenyar les ungles, les dents i la pilota a Víctor Valdés.

El partit va passar per moltes fases i tots dos entrenadors van moure les seves peces les vegades que va fer falta per imposar-se. El Barça va perdre l'ocasió d'intimidar el rival al començament del partit. L'Atlético jugava amb la defensa molt avançada i tampoc és que pressionés molt els creadors de joc blaugrana. El problema va ser que els blaugrana van intentar amb més empeny imposar el seu ritme més pausat al joc que no pas buscar l'esquena dels defenses amb passades profundes. Aquesta falta de profunditat va afavorir el rearmament anímic i futbolístic dels locals, que es van mostrar més punyents i van forçar moltes més pèrdues de pilota de les que el Barça és capaç d'assumir sense ressentir-se'n. L'intent de relat blaugrana era impossible i els tres migcampistes més capaços d'exercir el control i el desequilibri amb la pilota, Busquets, Xavi i Iniesta (que es va incorporar al mig del camp quan Keita es va lesionar i va ser substituït per Pedro), van cometre moltes errades en la passada. I en cada errada la defensa quedava exposada a la velocitat i el vertigen de Forlán i Agüero, ben assistits per Reyes, que va evidenciar la seva classe en jugades com la que va originar el primer gol, en una pilota recuperada molt lluny de Valdés que ell va saber conduir superant rivals i creant la superioritat numèrica decisiva perquè la jugada acabés en gol. Els jugadors blaugrana ni tan sols van saber fer-li falta per tallar la jugada. El Barça tenia més possessió, però el control de la situació era de l'Atlético. El gol de falta de Simao va fer més costeruda la remuntada del Barça.

No per això va deixar d'intentar-ho. L'amor propi d'aquest equip és tan gran que tampoc no hauria estranyat a ningú que acabés aconseguint la victòria. On no arribava el seu joc hi podia haver arribat amb el seu orgull. A mitja primera part va iniciar una d'aquelles càrregues que solen empènyer el rival cap a la seva porteria. En aquest fase va arribar el gol d'Ibrahimovic. L'Atlético va saber resistir bé i va trobar un bon aliat en el temps de descans, tenint en compte també que havia jugat partit de copa entre setmana. Guardiola també va aprofitar la mitja part per intentar reordenar el seu equip. Al segon temps va aparèixer un Barça dominador, amb dificultats per lligar jugades, però insistent. El tècnic blaugrana fins i tot va canviar la tàctica i va incorporar Pedro al mig del camp. Però li va faltar arribada. Sobretot perquè Flores va saber reaccionar i va fer avançar les línies. Ho va fer tan bé que el Barça va haver de recular, i veia De Gea de massa lluny. Mal símptoma quan es veu massa vegades Messi baixant al seu camp per intentar jugades de llarga distància. La força de l'Atlético va ser que va resistir tàcticament i físicament. Fins al final.

Amb perspectiva, l'únic que ha passat és que el Barça ha perdut el primer partit després de 22 jornades. Ben normal. I que un equip que s'ha gastat 270 milions d'euros tira coets perquè és segon a dos punts del primer. Ben extraordinari.