Pere del Monte

Com podia ser que un adolescent es fes barcelonista en els anys cinquanta en un poble de Catalunya lluny de Barcelona i quan gairebé no existia la televisió? Com podies ser del Barça quan no veies jugar mai l'equip ni al camp ni a través de les imatges televisives? Li ho pregunto al meu amic Pere del Monte (Castellfollit de la Roca, 1941) un diumenge recent, a l'hora del vermut, a la terrassa de casa seva al seu poble, i el meu. «Ho vivies en l'ambient, sentint la gent que parlava del Barça, i escoltant els partits a través de la ràdio», em respon. Hi afegeix que hi va influir el fet de treballar a la barberia d'en Ricard Bassaganyes quan era adolescent: «Abans a les barberies hi havia molt d'ambient. Els homes no només hi anaven a tallar-se els cabells, sinó a fer tertúlia. A la barberia, com als bars, es vivia molt el barcelonisme.» Les tertúlies a les barberies gairebé han desaparegut, mentre que Pere del Monte continua associant el futbol amb els bars sense que ho pugui viure plenament al poble: «A mi m'agrada veure-hi els partits, comentar la jugada. Ara, però, ja no hi ha Can Manel, on, com tu saps, cada partit del Barça es vivia com un esdeveniment.»

Retornant als inicis com a barcelonista, en Pere em comenta que estan relacionats amb la figura d'en Kubala. «Va ser en una època d'aquestes que creen afició, com ho és l'actual, tot i que ara ho pots viure i disfrutar molt més a través de la televisió. Però, a la nostra manera, també vam disfrutar d'aquell bon moment del Barça que es va acabar amb la desgraciada final de Berna. Aquí va començar una llarga travessia pel desert, mentre que el Madrid guanyava totes aquelles copes d'Europa.» Creien que era l'equip del govern? «És clar que sí, de la mateixa manera que exercíem el catalanisme a través del barcelonisme. Quan el Barça de Cruyff va guanyar 0-5 al Bernabéu vam tenir una pujada de moral catalana. És clar que més o menys com amb el 2-6 de fa uns mesos.»

Pere del Monte, jutge de pau i jubilat després d'haver treballat d'administratiu en una fàbrica tèxtil, em comenta: «Tu creus que nosaltres tenim tanta mania al Madrid com ens en tenen ells? Quina ràbia els fa que ho haguem guanyat tot!» Li suggereixo que potser els barcelonistes, almenys els de certa edat, estem més acostumats a perdre: «Deu ser això. Ara ser del Barça és fàcil, perquè guanyem, però hem estat molt perdedors.» Li comento que el recordo jugant a futbol: «Devia ser al Penyaforta, un equip de veterans. Erem quatre canyes esquerdades que no rascàvem pilota i sempre perdíem, però ens ho passàvem bé.»