Barcelona 2022

El primer que vaig pensar en sentir l'anunci de l'alcalde Jordi Hereu de demanar els Jocs d'hivern del 2022 va ser en l'edat que tindria jo aquell any. En un principi sembla que ja estaré en l'edat d'anar a mirar obres. Cosa que, per cert, es facin els jocs o no, no en faltaran.

Però al marge d'això, el primer que em va venir al cap va ser aquell estiu del 1992, però sobretot el que el va precedir. Aquells anys esplèndids en què tots a l'una lluitàvem per un mateix objectiu. Per un moment vaig intentar sobreposar, com si de dues diapositives es tractés, el que vam viure a principis d'aquells anys noranta i el que sembla que ens vindrà ara si la proposta de l'Ajuntament de Barcelona tira endavant. I el que és indiscutible és que els perfils no coincideixen en absolut. El 1992 va ser el 1992, inigualable i inoblidable. El 2022, si finalment resulta una realitat, serà una cosa completament diferent.

En primer lloc he de dir que és del tot legítim que la ciutat torni a demanar uns jocs, encara que els d'ara siguin menors. Que no se m'enfadin els amants dels esports de neu. I el fet que hi hagi ciutats veïnes que també hi aspirin no ha de ser un impediment.

Ara bé, una altra cosa ben diferent és creure i intentar que el 2022 serà com el 1992. Que ningú s'ho prengui malament, però la il·lusió i l'entusiasme de la ciutadania compartida per la gran majoria de forces polítiques és una pàgina de la nostra història que no tornarem a viure. I justament aquesta il·lusió i entusiasme de la gent i els polítics posada de manifest amb aquell exèrcit de voluntaris, amb aquell acolliment càlid i emotiu dels barcelonins i el consens absolut en el terreny polític van ser clau perquè Samaranch anunciés aquell 17 d'octubre del 1986 les paraules «a la ville de Barcelona». Però també perquè Barcelona posés el marcador a zero i comencés una nova etapa en la seva història que, amb més o menys encert, l'ha portat a ser avui una de les ciutats més concorregudes del planeta.

No sé quina és la estratègia que seguirà el govern municipal i el nacional, si es dóna el cas, per lluitar per aquests jocs. Desconec també quina hauria de ser. Ara estic segur que seria un error pensar que al carrer es trobaran el mateix esperit d'ara fa 18 anys.

Caldrà esforçar-se i segur que quan arribi, si arriba, serà bonic i potser, fins i tot, també inoblidable.