Albert Bou

A punt de començar una nova temporada futbolística, l'Albert Bou sempre explica que Panini, empresa amb una seu a Torroella de Montgrí on treballa com a directiu, ha posat en circulació una nova edició de cromos dels jugadors. És un recordatori que em remet a la infància, és a dir, als orígens de l'afició futbolística de molts. També ell va ser un nen barcelonista i en té un primer record (la final de copa de l'any 1956 en què el Barça va guanyar per 1 a 0 l'Espanyol amb gol de Sampedro) que és als orígens de la seva memòria conscient. Tenia cinc anys. Quasi quaranta anys després el vaig conèixer. Feia poc havia deixat de ser alcalde de Torroella. En tot cas, no ens va acostar el Barça. Ni la política. Ho va fer la Teresa, la seva dona, els amics comuns (la Xoia i l'Eduard) i la música, de manera particular el Viatge d'hivern, de Schubert, que una nit d'estiu vam sentir interpretat pel baix baríton Thomas Quasthoff. De futbol en vam començar a parlar més tard, després de molts concerts compartits i alguns sopars. A vegades passa: fins que no t'identifiques com a barcelonista, no en parles; un cop ho fas, sempre més hi ha un moment en cada conversa en què parles del Barça.

L'Albert em diu que va viure els seus primers anys com a barcelonista en una bona època (la de Kubala) que va acabar amb la desastrosa final de Berna després que el Barça fos el primer equip en eliminar el Madrid de la copa d'Europa. Ho sabia des de petita pel meu germà Eduard: hi ha una generació marcada per aquella derrota que els arriba com el final de la infància: la pèrdua de la innocència, la fi de la il·lusió. De cop es van fer grans i els va semblar que es farien vells esperant que el Barça tornés a guanyar la lliga: «Tot i així, manteníem l'afició amb l'esperança que la temporada següent seria la bona.» Però aquella derrota i els catorze anys de sequera fins a l'arribada de Cruyff van convertir aquella generació en la màxima expressió del pessimisme barcelonista: «Jo sóc d'aquells que, si el Barça guanya 2 a 0, sempre pensen que ens en marcaran un i que després vindrà l'empat.» Pessimista i discret com és, prefereix veure els partits per la tele amb un grup reduït d'amics: «Sempre penso que perdrem i que passaria vergonya en un local públic. I si guanyem, tampoc no m'agrada l'exhibició pública de la felicitat.» En un moment de la conversa, l'Albert em comenta que va jugar amb el Torroella, preferentment de mig i després de provar en diverses posicions: «No acabava de ser bo enlloc.» «Sí que era bo», diu la Teresa. Ja m'ho pensava.