Toni Corominas

Fa un temps, quan el consum d'esports el dosificàvem més, entre altres motius perquè no hi havia televisió i no hi havia la professionalització d'ara i per tant els esportistes no treballaven cada dia, la majoria de competicions tenien uns escenaris i actors més fàcilment identificables i per tant més familiars. Avui, tot i l'allau d'informació que rebem sobre qualsevol esdeveniment, és possible que desconeguem la identitat o fins i tot l'existència de tot un seguit de protagonistes. L'altre dia, veient un partit de seleccions em fixava en les persones que seien a la banqueta al marge dels jugadors i reconec que hauria estat incapaç de conèixer el nom, i fins i tot l'ocupació, de cadascun d'ells.

Abans, els personatges secundaris o auxiliars tenien nom i cognom i fins i tot els aplaudien. Recordo quan els massatgistes saltaven al camp, gairebé com si esprintessin en una cursa de 100 metres fins on hi havia el lesionat, els espectadors aplaudien amb entusiasme. Els aficionats sabien que es deien Àngel Mur o Pepe Guijarro i se'ls estimaven. Com estimaven també en Minguillon, l'empleat del Barça que saltava, amb un estil molt peculiar, a assecar el parquet xop de suor del Blaugrana. Avui l'atenció mediàtica, i per tant la dels aficionats, se centra exclusivament en els jugadors, el tècnic i el president. Dels altres se sap que hi són però són gairebé anònims.

Aquesta setmana hem conegut la mort de Toni Corominas. Per aquells que, com deia a l'inici d'aquest article, consumíem esports assaborint-los fins a sucar tot el pa del plat, Toni Corominas era un personatge fonamental en qualsevol dels partits de tennis que veiem en aquella tele en blanc i negre a la pista central del RCT Barcelona, bé fos la Copa Davis o el Godó. Corominas, sempre vestit de blanc, amb pantaló llarg per no confondre a ningú i amb un Fred Perry blanc, immaculat com manaven els cànons tennístics de l'època, era aquell personatge que permetia identificar l'escenari, la pista del Tennis Barcelona, i sobretot la seriositat i garantia d'un espectacle en què res podia fallar. Era una de les icones més característiques d'aquella pista que en deien talismà. Aquesta setmana quan vaig saber la notícia de la seva mort, em vaig voler imaginar la pista central del Tennis Barcelona sense ell. Era com si hi faltés la cadira del jutge, o la xarxa, o els nois i noies que recullen les pilotes.

Toni Corominas feia que tot funcionés com un rellotge. Només la seva presència ja donava categoria al que s'estava jugant a la pista. Tinc la sensació que avui l'esport l'hem professionalitzat tant que hem perdut la capacitat de valorar un entorn, del qual Toni Corominas podia ser un exemple. De fet forma gairebé part de l'espectacle. Com en Calzón a l'Espanyol, o en Manel Vic a la megafonia del Camp Nou per posar altres casos.

Es tracta d'aquelles persones que d'alguna manera també humanitzen l'esport. Em preocuparia que els oblidéssim i que penséssim que avui en unes competicions tan professionalitzades ja no cal tenir gent com en Corominas.