Partit recordatori

Una colla de senyors al voltant de la cinquantena van trepitjar la gespa del Camp Nou abans de començar el partit per rebre un reconeixement del club i de l'afició perquè van guanyar la lliga la temporada 1984/85. Excepte Schuster, eren molt menys mediàtics del que són ara els jugadors del Barça. Ho hauria estat molt més Rojo, un exquisit mig ofensiu, si després d'aquella temporada no hagués sofert un calvari de lesions als genolls que el van fer retirar massa prematurament. Però eren un equip que sabia a què jugava i que ho va fer amb prou determinació per imposar-se merescudament en aquella lliga, en una època en què guanyar-la era una excepció. Aquella lliga va deixar de ser una excepció perquè l'entrenador, l'anglès Terry Venables, va imposar conceptes que llavors no s'aplicaven en el futbol de la lliga espanyola, com ara la intensificació de la preparació física per poder aplicar una pressió que va desarmar els rivals al llarg de la competició. Aquell equip no jugava a futbol ni la meitat de bé que el d'ara, no tenia gaire res més que aquella intensitat i un bon esperit col·lectiu. Però els culers de l'època ens en vam sentir molt orgullosos, des de l'arrencada fulgurant amb un 0-3 al Bernabeu fins al penal de l'«Urruti, t'estimo», i vam ser molt feliços amb aquella lliga.

Ahir es complia el dia just de fa 25 anys que Urruti va aturar un penal a Mágico González i va permetre que el Barça guanyés per 1-2 a Valladolid i fos campió matemàticament. I vist el partit que va fer el Barça, va ser un recordatori molt oportú. Pots tenir una colla de grans jugadors, una manera de jugar a futbol encantadora i devastadora, pots tenir un jugador com Messi que ell sol ho pot arreglar tot... però si no t'espaviles qualsevol equip et pot deixar amb un pam de nas. Això és el que li hauria passat ahir al Barça si el seu rival no hagués estat l'Osasuna, un equip que no va ser capaç de pescar en l'espessor dels blaugrana. Espessor i distensió van ser les sensacions que va transmetre durant molta estona el Barça. Potser també una certa confusió tàctica, ja que Guardiola va disposar els seus jugadors en un 4-4-2 amb els mitjos en rombe, o això és el que va semblar, malgrat que el tècnic de seguida va estar sobre d'Henry per demanar-li que obrís el camp enganxant-se a la banda, una manera de dir que allò semblava un 4-4-2 però no ho era. Efectivament, no era res, i per això en els primers divuit minuts Guardiola va reordenar l'equip a partir del 4-2-3-1 que ha fet servir últimament quan ha volgut treure Messi de la banda perquè entrés més en joc, i també partir del 4-3-3 clàssic. No queda clar, però, si va ser l'espessor la culpable de la confusió o a l'inrevés. La qüestió és que la primera part va transcórrer sense que al Barça se li encengués cap llum i, afortunadament, sense que l'equip de Camacho ho aprofités per marcar un o més gols.

No va ser estrany que el Barça no tornés al camp fins una estona després que l'Osasuna i els àrbitres l'esperessin. Guardiola, més enllà de tàctiques i dibuixos, havia d'espavilar els seus jugadors, fer-los el recordatori de la intensitat. Espavilar-se és un ingredient tan bàsic com les millors qualitats tècniques o tàctiques. Tot es va arreglar, perquè veure els errors a temps és el primer pas per sobreposar-se. I com que es tractava d'espavilar-se, fins i tot va ser Ibrahimovic el que va fer el gol decisiu. I Bojan, merescudament, el de la seguretat. No serà un partit que es recordi, sobretot perquè es va acabar guanyant. Però que en una temporada hi hagi un parell o tres de partits com aquest tampoc no és recriminable.