TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
Fitxar en època electoral
a l'alça
per l'onzena semifinal. Aquesta nit torna l'espectacle més gran del futbol: la lliga de campions. El Barça té a l'abast la seva onzena semifinal. Dit amb la fredor dels números, aquest onze potser no significa gaire, però si ho posem en el temps, ens adonarem que en els darrers deu anys ha estat cinc cops jugant aquesta eliminatòria. Això és qualitat d'entitat. Sí, dues Champions en aquest període, però cinc semifinals. Immens.
Aquests darrers dies, el fitxatge de Cesc Fàbregas ha tornat a tenir el seu espai en l'entorn informatiu barcelonista, encara que aquest cop ha anat associat a l'anhel que suposadament desperta el català en el precandidat Sandro Rosell. Desconec si a Rosell li interessa molt que es vinculi aquesta relació, si li molesta o si ja li està bé que els canals sense control pels quals també transita informació, de mala qualitat sovint, esbombin aquesta relació. El Barça, en aquest negoci, no s'hi pot pronunciar de cap de les maneres. Bé, sí que ho pot fer de l'única manera que s'ha d'abordar aquest assumpte: demanant prudència i respecte pel jugador i pel rival, com fa unes setmanes ja ho va fer, a més a més, correctament.
El Barça té lligat el jugador, però per la baula més feble, sembla, com és un acord amb el futbolista i no pas amb el club. Per tant, que ningú no s'espanti: el Barça tornarà a passar per caixa, com altres cops ho ha fet després de visitar la casa dels gunners. Al final, acabarà finançant l'entitat catalana la construcció de l'Emirates? No ho descartem.
Cesc Fàbregas és l'objectiu per a l'any vinent. Sembla raonable començar a pensar a curt termini en un jugador que pugui compartir minuts amb Xavi. Malgrat tot, aquesta idea contradiu un esperit que té la seva lògica i que ja havia defensat el secretari tècnic, Txiki Begiristain, quan va deixar caure que qui no té paciència i opta per una aventura té complicat tornar a casa. Ho deia per Cesc i em semblava encertat, però després d'haver baixat la guàrdia amb Piqué, Cesc té tot el dret a reclamar la tornada. El que no queda clar en tot aquest desig compartit és si el fitxatge és necessari ara o atén a una maniobra electoral. És a dir, el Barça el vol perquè el necessita o perquè és l'anhel d'algun precandidat? No és bo entrar en el mercadeig durant l'època preelectoral ni electoral, però sembla impossible aturar aquesta dinàmica. El que sempre perd és el Barça, i per extensió tots els seus socis, que acaba pagant més pel caprici de negociar en un moment molt inestable per al club.
La cosa seria que el Barça fes una planificació com ha fet fins ara, per tant, aplicant-se al màxim en responsabilitat, la que representa la tasca que condueix Begiristain, i que el circ electoral quedés per explicar projectes, idees i coses que per a alguns no tenen cap valor, però que són motiu de moltes topades després. Que un precandidat lluiti per un futbolista en el mercat no té cap valor, cap, i menys encara si en presumeix. És més, s'hauria de penalitzar aquest gest. En aquest negoci, té més valor la discreció, la que a molts els falta assolir.
de baixada
Un llibre ressentit. L'altre dia subratllava amb fina ironia Pep Riera que Laporta ha fet tot el contrari del que va anunciar en el seu llibre. No pretenia revelacions messiàniques, ni mostrar cap ressentiment, ni buscar sensacionalisme barat. Doncs tot el contrari. El que no preveia és que algú l'estigués esperant al jutjat pel que ha escrit. Òbviament, contradient l'esperit de Laporta, algú l'esperarà al jutjat, com ha anunciat Sandro Rosell.