L'OBSCUR DEL RETRAT
A peu si convé
És extraordinari. Sovint necessitem la natura en tota la seva magnificència per recordar la nostra condició humana. A la fabulosa illa d'Islàndia, gairebé només muntanyes i volcans dins un mar a tocar de la zona polar i el volar s'interromp al Vell Continent. Mig Europa de gairell, aleshores apareix l'oblidat fet que les plaques euroasiàtiques i americanes allà coincideixen i l'illa creix cada any una mica. Molt a poc a poc, però creix. Milers i milers de vols no es poden fer, mana el volcà. I què? No passa res. Normalitat quotidiana en un Estat de riure i befa constitucional. Una cacicada més de la federació, com és rearbitrar els casos de Kameni i Albiol. Superat l'obstacle de l'arbitratge permissiu amb l'antijoc, i oblidat l'empat amb l'Espanyol del Baix Llobregat, on sembla que no deuen vendre banderes quadribarrades i on es van sentir crits racistes que cal tallar de soca-rel. Torna la veritable normalitat, això és, competir a Milà contra l'Inter més gasiu. Aquí sí que hi ha teca per comprar, la meitat del cost per poder jugar la final de la Champions a Chamartín. La senzillesa de l'actual Barça el fa proper als milers de persones que cada dia agafem el metro, el tren, l'autobús o el cotxe, els més afortunats hi van a peu, per anar a treballar. Als milers, massa, que no tenen feina per la crisi general i els despropòsits dels governs espanyol i català que, de fa temps, s'allunyen del recte camí de redreçament econòmic europeu. Una nau a la deriva, on nosaltres obligadament estem. Sense veu ni vot. Constitucionalment seus. Deu ser l'únic que funciona, enamora, sedueix i fa escola fronteres enllà. És per això que ara els diaris en fer referència al Barça parlen sempre d'equip català, del joc dels catalans. Ha costat, però si L'Équipe, el Corriere della Sera o The Guardian ens identifiquen és per ser nosaltres mateixos. Pas a pas, fent-nos un camí propi també podem anar molt lluny. A qualsevol lloc d'Europa.