«Víctor Lakovic i Jaka Sada»

La història és un sumari tendenciós que escriuen els vencedors, i els derrotats no són res més que una circumstància, una xifra al calaix de les estadístiques. Tot té paral·lelismes.

A Jaka Lakovic i Víctor Sada el paper que els toca fer en aquest Regal Barça no és el més agraït. A l'eslovè i al català, el primer amb un currículum envejable i el segon, paradigma majúscul de l'esforç, l'arribada de Ricky Rubio aquest passat estiu no els devia fer gaire gràcia. Els jugadors sempre volen jugar i només després d'això, guanyar. Amb l'arribada del fenomen del Masnou el seu rol passava a ser, indiscutiblement, secundari. Passés el que passés. En la copa, Lakovic va tenir un paper testimonial en la semifinal i en la final, i Sada no va jugar cap minut en els quarts. A París, Sada no va jugar cap minut contra el CSKA, i el paper de Lakovic va tornar a ser irrisori en els dos partits.

El bàsquet és un esport amb molts seguidors, però el bàsquet és un esport deficitari en termes d'audiència, que viu molt per sota del que costa. Ricky contradiu això, perquè és jove, atrevit, amb discurs i sobretot i fonamentalment perquè té un talent molt difícil de mesurar. Per tot això Ricky és i ha de ser el primer base d'aquest equip, però també per tot això el paper que la història reservarà per a Lakovic i a Sada en aquest equip serà el de circumstància. Per això seria saludable i honest fer un exercici perpetu de memòria, i recordar sempre que l'Eurolliga de Ricky i Navarro no s'hagués guanyat mai sense l'exhibició que ahir va fer Sada.