El rival més fort

Ho estic intentant amb totes les meves forces, però no ho aconsegueixo. Em concentro, faig respiracions profundes per fixar el meu pensament, provo postures dignes d'un mestre de ioga, però no ho aconsegueixo. Intento recordar tots els advertiments que ens han fet des de l'equip; intento esforçar-me per interioritzar la prudència mínima necessària per enfrontar-se a un repte esportiu; provo d'oblidar que el rival del Barça diumenge és un dels pitjors equips de la competició, que està lluitant per no baixar a la segona divisió i que no hi ha cap jugador de l'equip castellà que es pugui comparar amb els suplents del Barça; tanco els ulls i m'imagino una senyora esbroncada de Guardiola per excés de confiança; recordo els episodis més sinistres de la història del club, en especial la lliga de l'Udo Lattek, però no és suficient.

Faci el que faci, quan visualitzo el partit de diumenge contra el Valladolid, veig un Barça passant per sobre del rival sense contemplacions, veig Messi superant rivals com un posseït, veig Bojan marcant un parell de gols, veig un estadi ple de gom a gom de gent feliç, veig el Barça celebrant el títol de lliga més treballat de les últimes dècades.

I ja sé que això no està bé, que s'ha de respectar l'adversari, que els partits guanyats abans d'hora són els que acabes perdent, però no hi puc fer res, no sóc capaç de tenir l'actitud correcta per afrontar el partit. Dono per fet que els jugadors i els tècnics ja han transformat el Valladolid en el Santos de Pelé, però, els socis del Barça què faran? Aniran al camp a donar suport a l'equip (és el que vol Pep Guardiola) o aniran a celebrar una lliga com si ja estigués guanyada? Informació de servei: Guardiola no vol sentir de cap de les maneres el càntic de campions abans d'hora. Vosaltres mateixos, esteu avisats.