La setmana dels tres empats

El FC Barcelona, després d'exhibicions brillants contra el Sevilla i el Bayern, sembla haver ingressat en un moment d'aquells que ja no és tan dolç i, desapareguda la fluïdesa del seu joc, sembla encallar-se en una habitualitat que no deixa aflorar noves idees. En canvi, manté el coratge que és el que permet que, no jugant tan bé, o havent perdut efectivitat els golejadors, té forces per no ser derrotat. Es va empatar al camp del València i es va empatar al Camp Nou amb el Chelsea. Probablement, al camp del Madrid, que passa un bon moment d'efectivitat dels seus davanters, no podrem guanyar, però cal pensar que almenys empatarem. I viurem la resta de la lliga intentant mantenir la diferència de quatre punts. Vistes així les coses, què passarà a Stamford Bridge, el camp del Chelsea? Probablement, un altre empat. Si és amb gols, guanyador el Barça. Si és a zero, ho haurà de decidir la tanda de penals, amb un cert avantatge per als anglesos, que tenen en Cech un autèntic especialista a aturar-los. L'accés a la final no és fantasia, sinó un camí duríssim i sovint poc poètic.

I què li ha passat, al Barça, perquè s'hagi produït aquesta baixada de joc? En primer lloc, l'acumulació de partits, dos a la setmana. En segon lloc, el València i el Chelsea són equips en millor forma que els rivals anteriors del Barça. En tercer lloc, l'apagada temporal de Messi, una màquina de donar pilotes al contrari que, de moment, no arriba a l'efectivitat de Villa o de Forlán, per exemple. Contra el Chelsea el trident atacant titular del Barça va estar engarrotat, no va poder triangular amb efectivitat, amb molts intents de conducció individual més que no pas de joc col·lectiu. L'idolatrat Iniesta ens agrada més quan intenta gols com el del Sevilla que quan s'embolica com a driblador en una rèplica hispana de l'argentí.

Cada partit, però, és un món. Quan un estava perplex en veure el poc rendiment que el joc del Barça treu de les faltes i dels córners i decebut en veure com quan els treuen Xavi i Iniesta invariablement, a poca altura i amb la factura de les centrades que, en castellà, diuen centros templados, anaven a parar als defenses contraris, ve el partit del Chelsea i en aquest sentit es va millorar notablement. De tota manera, quan jugui Sylvinho caldria confiar-li aquesta missió, ja que sap centrar molt bé en paràbola, que, si s'encerta, és la manera d'eludir els caps contraris per anar a parar al davanter elegit. Cal procurar que la major part dels córners arribin als nostres jugadors possibilitant una rematada a porta que serà gol o no. Cap probabilitat si és refusat per la defensa.