No estem gens malament

Em fa la sensació que la guerra per aconseguir el nostre reconeixement esportiu en l'àmbit internacional o l'hem perduda ja i no ho sabem o, també sense saber-ho, s'hi ha declarat una treva. El cas és que fa temps que no en sentim a parlar. És evident que en la societat, la nostra la primera, ara mateix les preocupacions són unes altres. Però també és evident que una cosa no treu l'altra. Sigui com sigui, sembla com si allò pel que centenars de milers de catalans s'han anat manifestant en els últims anys, s'hagi evaporat.

Em ve al cap aquesta reflexió especialment en una setmana com aquesta. Una setmana en la qual, casualment, coincideixen tot un seguit de notícies esportives que, objectivament, deixen molt clar que sí que som un país a tenir en compte, almenys en el terreny esportiu. Mirin, si no. Aquesta setmana el Barça ha estat l'únic equip no-anglès que ha disputat una semifinal de la Champions. Però compte, ho ha fet amb set futbolistes (Valdés, Puyol, Piqué, Iniesta, Xavi, Messi i Bojan) i un entrenador (Guardiola) nascuts o formats a Catalunya. Sense oblidar que en l'altra semifinal, la del Manchester-Arsenal també hi tenim un compatriota, Cesc Fàbregas.

Canviant d'esport, aquesta setmana s'ha confirmat que Ricky Rubio provarà la temporada que ve a l'NBA. Això suposarà que en la considerada millor competició de bàsquet del món hi haurà quatre jugadors d'aquí: els Gasol, Rudy Fernández i Ricky Rubio. No és una ràtio gent dolenta la de jugador d'NBA per llicència de jugador. Més coses: a la final a quatre de l'Eurolliga de bàsquet, a més d'un equip rus i dos de grecs, n'hi ha un de català. A més, amb jugadors (Navarro, Trias, Roger) i entrenador(Xavi Pascual) nascuts al país. I això sí que no és gens fàcil de veure en l'esport de la cistella.

Un altre cas, la final a vuit de la copa d'Europa d'hoquei sobre patins que es juga a Bassano. Algú dirà que això ja és més normal. Podríem estar d'acord, però, que dels vuit finalistes, la meitat (Reus, Noia, Vic, Barça) siguin catalans, Déu n'hi do.

I encara un últim exemple. Un que aquest dies ha escalfat motors i que serà notícia la setmana que ve. A partir de divendres que ve, Catalunya i el seu circuit de Montmeló, serà el centre d'atenció de l'actualitat esportiva amb la disputa del gran premi de fórmula 1. Un circuit que, tot sigui dit, de pas, és possiblement el que més elogis rep per part de pilots, constructors i aficionats d'arreu del món.

En fi, tot aquest inventari, en el qual segurament falten coses, no és més que una mostra més que evident del potencial del nostre esport. Un potencial que hauria de ser una mica el combustible del motor que ens hauria de portar cap al nostre legítim reconeixement internacional i que, com deia al principi, em fa la preocupant sensació que està aturat.