Montañés i el tennis humil

Fa gairebé un any, Gael Monfils va caure en les semifinals de Roland Garros contra el suís Federer. Era i és, encara avui, el seu millor resultat en un Gran Slam. Jugava a casa, sobre terra, la seva superfície preferida, i després d'oferir les qualitats que l'han impulsat fins el top ten. Un jove tennista que, juntament amb Gasquet, era l'eterna promesa del tennis francès i que, a diferència de Gasquet, s'ha convertit en una realitat que sap de quin peu calça. «Potser la gent no coneix tennistes com Albert Montañés, Òscar Hernández o Potito Starace, però són els que et compliquen un debut o poden eliminar-te si no estàs concentrat», deia Monfils després del seu gran resultat a París. Una advertència que personifica l'altre tennis, aquell que molts desconeixen. Perquè el tennis professional és molt més que Nadal, Federer, Djokovic i companyia. Molt més, fins i tot, que Robredo, Ferrer, Verdasco i tots els grandíssims jugadors que ja han estat i continuen aspirant al top ten. El tennis també són un grapat de tennistes que, més enllà dels primers vint o trenta del món, lluiten cada setmana per fer-se un lloc entre els 50 primers. O el que és el mateix, per a ells, l'elit més absoluta. Una posició que els assegura entrar directament als quadres (estalviant-se la fase prèvia); que els permet oblidar, per unes setmanes, el circuit challenger; i que els implica, indefectiblement, fer més caixa i assegurar-se el seu futur.

Una realitat que, tan lluny dels millors, sembla que, per al gran públic, no existeixi. «Tristament és així», segella el montgatí Òscar Hernández. «A vegades perdem diners», remarca el barceloní Marc López, que s'està especialitzant en dobles per poder compensar el que no pot assolir en els quadres individuals. El rapitenc Albert Montañés, però, va assolir ahir el títol més important de la seva carrera imposant-se a Estoril, derrotant en la final el nord-americà James Blake (5-7, 7-6 i 6-0). És el segon (va guanyar a Amersfoort l'any passat), però com aquell, aquest títol escenifica el triomf dels humils, dels treballadors a l'ombra, dels lluitadors incansables, dels jugadors que no poden donar per perduda cap pilota..., perquè saben que el tennis no perdona ni els dubtes ni les debilitats. Al cap d'una temporada, són els que més tornejos disputen, els que més viatgen i el que més desgast acumulen. Molt més del que la gent s'imagina, perquè la realitat del tennis no són només les grans victòries, els Gran Slam o la copa Davis... El tennis, també són altres realitats. I algunes, no tan boniques com poden semblar. Per a Montañés, Hernández, López, Marcel Granollers o Beto Martín, el somni segueix sent mantenir-se o escalar fins als 50 primers. Possiblement, la realitat més dolça de les realitats que s'amaguen rere els focus d'un esport mediàtic que, malgrat les quotes de pantalla, no deixa de ser obrer. Perquè ningú, ni Nadal, Federer, Murray ni Djokovic, podrien estar on estan sense la dedicació de molts anys, i l'esforç de moltes renúncies. Per això, la victòria de Montañés és una gran alegria per al tennis humil, el que ha de lluitar per existir.