Els gladiadors del món contemporani

Com que, a més, fins i tot ell ha agafat certa afició al futbol, pensava que Àngel Quintana, exemplificant els «Miralls de la ficció», comentaria el vídeo que Pep Guardiola va fer veure als seus jugadors abans de la final de la Champions a Roma. Això perquè les imatges barregen moments d'esforç, qualitat, glòria i emoció compartida dels mateixos herois del Barça amb fragments de Gladiator (2000), la pel·lícula de l'hàbil Ridley Scott respecte a la qual el mateix Quintana, en fer-ne la crítica, va apuntar amb lucidesa que les accions dels gladiadors al Coliseu romà van ser filmades a la manera dels espectacles contemporanis. També les reaccions dels espectadors i l'escenari. Al capdavall, la posada en escena està pensada per a un públic actual, que hi reconeix una concepció de l'espectacle.

Veient el muntatge audiovisual que Santi Padró va preparar a Pep Guardiola, que ja li havia suggerit que utilitzés el peplum modern de Ridley Scott, es pot comprovar que, certament, la posada en escena de Gladiator dóna joc per trobar-hi afinitats amb els espectacles contemporanis i, de manera particular, amb el futbol. El Coliseu, a vista d'ocell, sembla un estadi de futbol. El passadís esglaonat que dóna accés a l'arena recorda el túnel de vestidors. Les reaccions del públic, que pren partit per un dels rivals enfrontats, poden fer pensar en les dels aficionats al futbol. Afortunadament, el perdedor no ha de pagar amb la vida la derrota, però és clar que a l'enemic no se li ha de donar ni aigua. Sobre això, un dels moments més brillants del muntatge és quan alterna el combat entre Maximus (Russell Crowe) i el pèrfid emperador Comodo (Joaquin Phoenix) amb els gols i les celebracions dels jugadors del Barça en els dos partits contra el Madrid: cada gol a l'etern rival és com un cop d'espasa de Maximus que fereix Comodo.

El vídeo és tan espectacular com ho han estat moltes accions del Barça en la present temporada i tan grandiloqüent com algunes seqüències de Gladiator. També té molta càrrega emotiva i, sobre això, em permeto suggerir que si els jugadors del Barça no van tocar pilota durant els deu primers minuts del partit potser va ser perquè el vídeo els va afectar massa. El perquè de la tria de les frases de Maximus és obvi: el «sóc un gladiador» afirmat amb orgull es pot canviar pel «sóc un futbolista»; «no sabem a què ens enfrontem, però és més fàcil que sobrevisquem si lluitem junts»; i «Roma va ser un somni». No sé si és per pudor que es va prescindir d'aquesta altra: «El que fem en la vida té el seu ressò en l'eternitat.»