CRÈDIT O DÈBIT

DANI COLMENA

Sense futbol no hi ha galàctics

Diuen els experts que el fit­xatge de Kaká li pot repor­tar al Madrid uns 240 mili­ons d'euros d'ingres­sos direc­tes en els pròxims sis anys i que el de Cris­ti­ano Ronaldo pot arri­bar a doblar gai­rebé aquesta quan­ti­tat. Prou diners per amor­tit­zar els 161 que han cos­tat els dos tras­pas­sos, per finançar dues fit­xes astronòmiques –uns 25 mili­ons bruts per tem­po­rada, entre tots dos– i per revi­ta­lit­zar l'eco­no­mia del club. Són galàctics per defi­nició: juga­dors de pres­tigi inter­na­ci­o­nal –els dos han gua­nyat la Pilota d'Or–, ídols de mas­ses, objec­tius pri­o­ri­ta­ris de les grans mar­ques publi­citàries i ico­nes estètiques tant per al públic femení com per al gai. No es pot tenir un tar­get més ampli. Tot això ho diuen els experts en màrque­ting. Però el fut­bol encara és fut­bol. I és el joc, la com­pe­tició, la que acaba con­di­ci­o­nant la resta, i no al revés. En l'ima­gi­nari fantàstic que envolta la figura de Flo­ren­tino Pérez es con­si­dera que pagar un traspàs mili­o­nari per algú ja és garan­tia d'èxit. Però no cal anar gaire lluny per ado­nar-se que el ren­di­ment d'un juga­dor pun­tual és força impre­vi­si­ble, que sol anar lli­gat al tre­ball de tota una plan­ti­lla i que quan un crack afluixa sobre el camp, el seu atrac­tiu mediàtic –els anun­cis, la venda de samar­re­tes...– cau en picat. El cas de Ronal­dinho és exem­plar. I en el Madrid, ni Cris­ti­ano ni Kaká faran bro­llar aquests ingres­sos estra­tosfèrics si els èxits col·lec­tius no els acom­pa­nyen.

En la pri­mera etapa en la pre­sidència del Madrid, Flo­ren­tino va gua­nyar dues lli­gues, una copa d'Europa, una super­copa d'Europa i una copa inter­con­ti­nen­tal en sis anys –més o menys, els matei­xos títols que ha obtin­gut la junta de Laporta en un temps sem­blant–, amb un equip que jugava de mera­ve­lla. El Cris­ti­ano Ronaldo d'aque­lla època va ser Zidane (74 mili­ons d'euros), acom­pa­nyat d'altes fit­xat­ges mili­o­na­ris com Figo, Beck­ham i Ronaldo. Però si els galàctics van tocar el cel, va ser impul­sats per un equip que jugava en bloc, que enllu­er­nava i com­pe­tia. Hi havia un dels millors late­rals esquer­res de la història (Roberto Car­los), un por­ter bri­llant (Iker Casi­llas), un cen­tral amb carisma i experiència (Fer­nando Hierro), un pivot defen­siu impe­ca­ble (Make­lele), el fut­bo­lista que el mateix Guar­di­ola va qua­li­fi­car fa pocs mesos com el millor juga­dor espa­nyol de la història (Raúl) en el clímax de la seva car­rera, i com­ple­ments de nivell com ara Guti, Mori­en­tes, Hel­guera, Cam­bi­asso... Ara, no s'ha de témer perquè el Madrid fitxi dos o tres cracks mun­di­als. Tant els títols com les samar­re­tes que puguin ven­dre aca­ba­ran depe­nent de com jugui l'equip, de quina sigui la seva com­pe­ti­ti­vi­tat en relació amb els rivals direc­tes. El Barça, per exem­ple, té figu­res i, a més, una idea de fut­bol i una plan­ti­lla ben per­fi­lada que només s'ha d'aca­bar d'apun­ta­lar. A aquest Madrid, en canvi, encara li queda molt camí a recórrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.