«I'm back»

El comunicat que Michael Jordan va enviar a la premsa el 18 de març de 1995 tenia només dues paraules: «I'm back.» Després d'un any i mig retirat del bàsquet principalment pel cop que va suposar per a ell l'assassinat del seu pare, Jordan, que ja tenia 32 anys, va decidir tornar a competir amb el seu equip, els Chicago Bulls, amb el qual havia guanyat els campionats de l'NBA dels anys 1991, 1992 i 1993. Sense Jordan, els Bulls van estar dos anys sense guanyar l'anell, i amb la tornada de Jordan van aconseguir altre cop tres títols seguits més. Fins que es va retirar quasi definitivament (hem de recordar que va tenir un retorn fugaç amb els Wizards). Jordan ha estat segurament el millor jugador de bàsquet de tots els temps, i un magnífic competidor, qualitat que en ell semblava una qüestió genètica. S'ha de ser molt bo i tenir un gran esperit competitiu per fer el que va fer ell, sobretot tenint en compte que els moments més memorables de la seva carrera els va oferir en la segona etapa, en què va deixar gravats instants sublims no només per al bàsquet sinó per a la història de l'esport.

De retorns gloriosos i d'històries de superació en l'alta competició n'hi ha moltes més. Cadascuna amb la seva circumstància, cadascuna amb una intrahistòria que afegeix emotivitat a les millors essències de l'esport. Els esportistes que han tastat la glòria i han tornat al cim quan ja ningú no ho esperava o els que han superat les dificultats més grans per arribar a ser els millors solen ser els que, a part dels èxits, han engrandit el seu esport perquè també han fet que els seus competidors s'hagin esforçat més i hagin millorat. Lance Armstrong va guanyat set Tours de França seguits després de superar un càncer de testicles quan tan sols era un ciclista que apuntava bones maneres. El mateix Johan Cruyff, que havia guanyat tres copes d'Europa amb l'Ajax i havia enlluernat el món (i els culers, amb la lliga del 0-5) amb l'Holanda del mundial del 1974, va protagonitzar un episodi memorable quan ja tenia 37 anys i feia molt temps que estava semiretirat jugant als Estats Units o al Llevant. Va deixar l'Ajax de la seva vida, al qual havia retornat als 34 anys i hi va guanyar altre cop dues lligues i una copa holandeses, perquè el president del club li va dir que ja estava acabat. Se'n va anar al màxim rival, el Feyenoord de Rotterdam, i va guanyar la lliga i la copa. Llavors, ja sí, es va retirar perquè ell va voler. O el cas de Dara Torres, la nedadora que es va convertir a Pequín, amb 42 anys, en l'esportista de més edat que guanyava una medalla en uns Jocs. O el de Muhammad Ali o George Foreman, que a avançades edats es van tornar a posar els guants de boxa i van tornar a ser campions. Tots aquests són casos d'esport en majúscules.

Els he recordat aquest diumenge passat, quan Roger Federer va guanyar la final de Roland Garros. Federer, molts anys número u del tennis fins a l'eclosió del gran Rafa Nadal la temporada passada, tenia una cosa pendent. No era cap obsessió respecte a Nadal. Ni tan sols era res contra ningú. Era amb ell, amb qui anava la cosa. Federer volia guanyar a París. Ho tenia tot, però no tenia París. Destronat del primer lloc del món i vençut fins i tot a Wimbledon, el suís no es va rendir. Va treballar per tornar a ser una mica millor del que havia estat. I diumenge va recollir el premi, que el converteix molt probablement en el millor tennista de la història. Però per si n'hi ha dubtes, no vol acabar aquí. I per sort per als que estimem l'esport, la seva lluita de colossos amb Nadal promet encara tenir més episodis memorables. Els que escriuen només els esportistes amb majúscules, els que en realitat no se'n van mai més. Almenys de la memòria.