L'amor dels futbolistes

L'amor dels futbolistes és principalment la pasta, els diners que els reporta la seva professió, però això no és una descoberta recent, perquè ve de quan el futbol es va fer professional. Hi ha un moment en la vida que el futbolista gaudeix fent el que fa, i l'esport que ha triat, el futbol, es converteix en un plaer. No cal dubtar d'aquest sentiment, perquè hi és, però cada cop és més efímer, per les possibilitats que hi ha de donar un bon cop en algun equip i garantir en l'edat dels vint anys una vida plàcida i sense el conflicte que a milions de persones els envaeix la necessitat de cada dia haver d'aixecar-se per anar a treballar a la recerca dels diners.

El futbolista, igual que abans alguns dels treballadors de l'estiu que es consumien sota el sol per viure tot l'any dels guanys reunits en aquest període de l'any, busca el gran cop de la seva vida en un traspàs i un contracte que, malgrat ser la seva salvació, no el lligarà de cap de les maneres si més endavant hi ha un altre club que pretén augmentar els guanys de l'esportista. En vista d'aquesta oportunitat, el futbolista deixa de ser-ho per convertir-se en un mediocre, que tot i així compta amb el suport menys esperat: la premsa.

Des de fa unes setmanes assistim a un mercadeig futbolístic en la seva versió més perversa, polèmica i intolerable. Fa gràcia sentir, per exemple, que el Barça està elaborant, com fan tots els equips, el contracte amb el suec Ibrahimovic, i un es pregunta per què tanta sofisticació si després és paper mullat i ningú, especialment el jugador i el seu representant, no se sentirà lligat a ell quan hi hagi una possibilitat de millora. Aquest estiu, que no ha estat únic perquè la perversió dels traspassos s'arrossega de sempre, mereix un anàlisi per part dels clubs, dels mateixos futbolistes i també des dels mitjans de comunicació per la seva quasi nul·la funció de control que li és encarregada per la societat. En comptes d'un posició crítica amb jugadors que no volen complir el contracte que en el seu dia van signar lliurement, els mitjans de comunicació, en una pràctica quasi generalitzada, han atiat més que mai el foc de la immoralitat que han encapçalat futbolistes que de cap de les maneres volien continuar als seus clubs perquè un altre els oferia molts més calés. Primer ha estat una crítica ferotge des de Barcelona cap a Madrid i els seus mitjans perquè aquests, un cop més, han oblidat la seva funció en la societat i s'han afegit a la festa madridista del malbaratament de diners i d'animar els futbolistes, cas de Ribéry, perquè trenquin el contracte amb el seu club. Passades unes setmanes, a Barcelona es viu un episodi més o menys semblant amb el cas Villa o el dispendi amb Ibrahimovic i llavors és quan no es veu la biga en l'ull propi.

Això ens condueix a reflexionar respecte a quin valor tenen els contractes, les bones intencions i la paraula donada en l'esport si al final tothom, tothom, aplaudeix que els contractes es trenquin i el campi qui pugui. El jugador i el seu representant, veient la hipocresia que representa la premsa, especialment l'esportiva, no observa cap contrarietat en el que ja és una pràctica habitual: l'incompliment de la paraula i del contracte. Si aplaudim l'arribada d'Ibrahimovic i ens entusiasmem amb el fitxatge de Villa, en les circumstàncies que els dos negocis s'han volgut fer, de cap de les maneres podem acceptar que des de Barcelona es construeixi un discurs crític contra les formes de la presidència del Madrid i, ni tan sols, que un dia Figo sortís per la porta del darrere a la recerca de l'amor que no trobava al Barça.