Sempre que veig una etapa del Tour, ni que sigui una estona, o que tinc notícies d'aquesta màxima competició ciclista, penso què deuen fer-hi els Ghislain Lambert: quina posició ocupen? Quants minuts arribaran més tard que el guanyador? Quin somni els manté vius en la cursa? Tenim constància dels moviments d'Alberto Contador en la seva carrera cap al triomf. Podem seguir què fa Lance Armstrong, l'home que ha tornat per descobrir que, certament, el temps ha passat perquè hi hagi qui pugui guanyar-lo, però que ha promès no defallir per tornar-ho a provar amb una millor preparació i, molt possiblement, un nou equip. No pot passar desapercebut que, finalment, la tossuderia de Mikel Astarloza l'ha dut a guanyar una etapa. Però, què en sabem de la quotidianitat dels Ghislain Lambert? Potser només els veiem el rostre, d'una manera que els singularitza dins del conjunt dels ciclistes, els dies en què cauen o en què arriben a la meta amb un retard que excedeix les previsions més pessimistes sobre el seu rendiment. Però, per molt que s'hi esforcin, rarament tindran el privilegi d'arribar primers i de rebre el ram de flors i els petons de les dues guapes de torn, aquest ritual que m'abstinc de qualificar. Els Ghislain Lambert són els gregaris, l'esforç dels quals gairebé es fa invisible havent-se posat al servei del líder de l'equip.
El lector potser es preguntarà perquè anomeno Ghislain Lambert en els gregaris. Ho farà si no ha vist la pel·lícula La bici de Ghislain Lambert (Le vélo de Ghislain Lambert), una comèdia trista sobre rodes dirigida l'any 2000 per Philippe Harel i protagonitzada per Benoît Poelvoorde, un actor belga esprimatxat com un escuradents. Belga com Eddie Merckx. Belga com Ghislain Lambert, un personatge imaginari que va néixer el mateix dia que el seu compatriota Merckx, però vuit minuts més tard, la distància mínima que els separava durant les dures etapes als Pirineus o als Alps. L'acció del film, doncs, transcorre entre final dels seixanta i principi dels anys setanta en què Eddie Merckx, ciclista amb un instint depredador que no renunciava a guanyar mai, senyorejava en el Tour. Merckx sempre guanyava i Ghislain Lambert sempre perdia perquè, essent un personatge fictici, representa els gregaris que existeixen realment en qualsevol prova. Tan realment que, sense ells, no hi hauria de proves ciclistes. Ni de líders que marquessin la diferència aprofitant-se a vegades de la feina dels Ghislain Lambert. Però aquests no són el centre de l'atenció mediàtica. És així que, a través del cinema, els oblidats del Tour es converteixen en els protagonistes. Ho fan a través de Ghislain Lambert, que sempre persevera en el seu somni de guanyar un dia i sortir de l'anonimat. Ho prova de les més diverses maneres, sense excloure la trampa, però tots els seus intents estan condemnats al fracàs. L'èxit sempre se li escapa. La glòria el margina. I així és que Ghislain Lambert no només representa els gregaris, sinó també bona part de la humanitat.
Vaig veure La bici de Ghislain Lambert al festival de Sant Sebastià de l'any 2000. El recordo assegut a la barra d'un bar amb el rostre ple d'esparadraps i inflat per la trompada a conseqüència d'una caiguda. En aquell moment, Ghislain Lambert s'adona que la victòria no és cosa seva. Fa dos dies, a la plaça Josep Pla de Girona, la pel·lícula es va projectar dins del cicle Un Tour de cinema que el Truffaut d'estiu ha ofert aquest any. Una excel·lent manera de fer present que els Ghislain Lambert també van passar per Girona.
