Futbol en llauna, fresc i altres estímuls

Creure que en el futbol d'avui dia hi ha un excés de partits no és incompatible amb el fet de trobar a faltar el futbol, el Barça, quan una temporada s'acaba i en comença una de nova, per molt temps que passi entre una cosa i l'altra. Ara, però, això no és cap problema. TV3 ha tingut la magnífica idea de repetir durant el mes de juliol quatre dels partits emblemàtics de la temporada de debut de Guardiola a la banqueta, i si fa falta hi ha Barça TV per seguir partits de totes les èpoques. Però revisar els partits de la temporada no han estat només unes dosis terapèutiques per a malats de futbol, ni plaer enllaunat per a necessitats d'alegries permanents. Gaudeixes, però també t'adones de l'esforç que suposava superar cada rival, que no tot era bufar i fer ampolles. Adonar-se que guanyar tants partits no ha estat gens fàcil, com pot fer veure la lògica idealització, és un exercici molt saludable que segur que Guardiola recomanaria com a dolç antídot per a l'eufòria a destemps.

Hi ha, a més, els efectes secundaris. Veure futbol per televisió també ha fet més passable tot aquest període de feixugues negociacions, sobretot l'esgotadora sensació de dia de la marmota que suposava llevar-se dia sí dia també amb el mal viure d'Eto'o, amb la tossuderia inconscient de Lendoiro o el buit negociador del València per poder incorporar Villa. Afortunadament, un dia es va descobrir que tot plegat era un malson i ens vam llevar per fi amb notícies noves i novetats de veritat. Es va tancar el fitxatge de Maxwell en un moment i es va iniciar una operació que només podia acabar bé perquè anava bé a totes les parts, encara que hagi estat el Barça el que, de llarg, hi ha posat més de la seva part, començant per diners, molts diners (l'esperança de felicitat futura fa preveure que pot ser una bona inversió i per això de moment no es farà cavall de batalla del cost de l'operació). Se n'anava Eto'o, Hleb tenia una oportunitat i al Barça arriba Ibrahimovic, un tros de jugador, dels pocs que té la veritable dimensió per portar la samarreta blaugrana venint de fora. Keirrison és un cas diferent. Guardiola ho va dir bé: té gol i per això és important tenir-lo controlat. Però això sona a discurs d'entrenador de club. És el club el que fitxa Keirrison. Rere Et'o, rere Ibrahimovic ara, hi ha Bojan, un gran talent que no té res innat que no tingui Keirrison, un jugador que no ha d'obstaculitzar la progressió del català.

Veure futbol enllaunat ha donat pas al futbol fresc. Com ho és el joc que va fer el Barça que divendres va jugar contra el Tottenham al nou Wembley. Veure tants nois del planter jugant amb tanta solvència com ho fa el primer equip amb els titulars és agradable i, sobretot, molt saludable. És molt de Guardiola, perquè transmet la sensació d'escola que funciona bé i que en totes les categories hi ha jugadors que tenen el que s'ha de tenir per jugar al primer equip. Que se'ls té en compte i que, més que diferents graons, l'únic que separa els millors del primer equip és decidir quan estan preparats i se'ls necessita. Aquests dies s'està veient el que seria el Barça ideal de Guardiola: jugadors del planter com a dipositaris i aplicadors de l'estil del Barça i fitxatges del nivell d'Ibrahimovic.