Ni a l'estiu descansem del futbol

Em fa l'efecte que en el passat, del qual no sé precisar quan va acabar, a l'estiu descansàvem del futbol. Durant l'agost, hi havia tornejos i partits de costellada, però la competició futbolística no començava fins al setembre. També s'especulava sobre fixatges i se'n concretaven alguns, però lluny de la tensió, del suspens i de les expectatives, siguin o no frustrades, que aquest estiu han arribat a la seva culminació amb els episodis relatius al fitxatge de Cristiano Ronaldo, com a exemple màxim de les adquisicions estel·lars del nou Madrid de Florentino, i al serial barcelonista que ha tingut com a protagonistes Samuel Eto'o, David Villa i Zlatan Ibrahimovic. En tot cas, com ho testimonia aquest mateix article, ara resulta impossible (si t'interessa aquest món) descansar del futbol durant l'estiu. Els clubs aposten per mantenir l'atenció (ho exemplifica a bastament el Madrid, que va semblar que intentava neutralitzar l'efecte del Barça tricampió amb una sèrie de fitxatges espectaculars tot just començar l'estiu) i, en un període tradicional de crisi de notícies que s'afegeix a la crisi d'un sector que busca desesperadament captar l'interès dels lectors potencials, els mitjans s'apunten a propagar qualsevol moviment (o a especular-hi) en el món futbolístic.

Com s'ha apuntat, el Real Madrid va tirar primer. I fort. En tot cas, des de la final de la copa d'Europa, els barcelonistes vam tenir clar que Cristiano Ronaldo fitxaria per l'enemic. El jugador portuguès s'hi va revelar com un gran enemic a batre i es comportava d'aquella manera que justifica l'odi a l'enemic: arrogància, fatxenderia i mal perdre. Als barcelonistes ens va semblar que ho tenia tot per ser del Madrid i, quan va ser fitxat, vam poder ironitzar sobre el fet que, tot i ser un dels seus, els va costar una milionada escandalosa. Després, com que el club va voler despendre's d'Eto'o exposant com a argument principal que Josep Guardiola no tenia bon feeling amb el camerunès, el Barça també va pagar una milionada escandalosa per Zlatan Ibrahimovic. La polèmica va ser servida (una repetició del debat sobre la moralitat d'uns fixatges tan costosos) i tindrà continuïtat: l'actuació d'aquests jugadors justificarà el seu preu si és que aquest pot arribar a justificar-se? Allò que no es pot dir és que el futbol deixa de tenir-nos entretinguts. Com a exemple d'entreteniment, la posada en escena de la presentació de Cristiano Ronaldo i Ibrahimovic a les respectives aficions, la madridista i la barcelonista. Milers de persones hi van acudir. Puc entendre que és una manera d'acollir el nouvingut, però em costa més comprendre que se'ls manifesti una passió amorosa que pressuposa que els jugadors també la senten pel seu nou club. De fet, quan el seu fixatge està enllestit, els futbolistes acostumen a fer solemnes declaracions d'amor del tipus: «Tota la vida he somiat jugar en aquest equip, que és el més gran del món.» Però, començant pels mateixos jugadors implicats, hi ha algú que s'ho creu? O és que ens trobem davant d'un nou exemple de la fragilitat de l'amor? Això perquè, quan arribin a un nou equip que potser els pagarà més, faran les mateixes promeses d'amor com si haguessin oblidat les anteriors. Respecte a aquest tema, a propòsit dels petons de Cristiano Ronaldo i Ibrahimovic a l'escut de la samarreta dels seus nous clubs, Jordi Balló ha escrit un dels articles més lúcids que he llegit aquest estiu. Publicat al suplement Cultura(s) de La Vanguardia, l'article planteja que els petons dels futbolistes són proporcionals als diners pagats per ells.