TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
I la renovació de Guardiola?
Dissabte Josep Guardiola va pretendre desviar un altre cop l'atenció quan li van preguntar sobre la renovació del seu contracte com a tècnic blaugrana, lligam que acaba el 2010. Guardiola creu que de la seva renovació no se'n parla. Guardiola va tornar a emfatitzar la seva resposta per tapar una qüestió de la qual no vol sentir-ne a parlar, ni que ocupi un mínim espai en els mitjans. Home, Guardiola torna a filar prim, potser massa, però s'entén el posat del preparador barcelonista, quan intenta allunyar-se del centre d'interès de l'entorn. Malgrat tot, Guardiola no podrà impedir que el barcelonisme s'inquieti una mica, només una mica, en veure que començarem la temporada i el tècnic encara no tindrà tancada la renovació. I no és que sigui important. Simplement és una qüestió pràctica: si el tanca ja no se'n parlarà més. Malament Guardiola quan no vol representar el que és, la peça imprescindible per tal que tot això rutlli. Li agradi o no.
No és el primer cop que un excés de zel, de pulcritud, de voler fer (bé) les coses a la seva manera i de dignificar-se se li gira en contra. Remuntem-nos fins al 1997. Josep Lluís Núñez, president del Barça i a punt d'iniciar un procés electoral, es nega rotundament a millorar-li el contracte en uns termes mínimament respectuosos per a un jugador del planter que ja havia estat campió d'Europa, guanyador de quatre lligues i que tenia una fitxa que, per exemple, avui dia no s'entendria. Núñez li ho va negar tot fins que, iniciades les eleccions i perdut Ronaldo, que va marxar a l'Inter, la junta provisional, presidida per Casaus, li va signar un contracte molt més alt pel qual mesos enrere el seu representant, Josep Maria Minguella, va lluitar infructuosament.
Casaus, Gaspart i Núñez Jr. es van afanyar a presentar un contracte a Guardiola, mentrestant, el seu representant trencava l'acord signat amb el Parma, que penalitzava amb 1.500 milions de pessetes qualsevol de les parts si no es complia (al final, tot es va arreglar i ningú no va haver d'assumir aquesta quantitat). Guardiola va haver de pagar la penyora d'haver d'agrair públicament al candidat Núñez l'esforç fet, àmpliament criticat pel seu opositor, Àngel Fernández, i pels seus col·laboradors, entre ells, el jove Joan Laporta.
Aquella renovació, no volguda per Guardiola en els termes que es va produir, va causar un perjudici molt greu en el club, des d'on es va muntar un atac subterrani contra el jugador i es va iniciar una campanya de desprestigi mai vista contra una persona de la casa. El seu adéu, anys després, en silenci i sense permetre al club fer caixa amb un traspàs va ser la resposta del capità a tanta brossa que li havia caigut a sobre des d'una directiva que als de casa no els regalava absolutament res.
Anys després, i en un escenari molt més favorable, gens enterbolit i planer per a Guardiola, hi ha qui diu que el tècnic no vol donar a Joan Laporta el gust de la fotografia de la renovació. Home, ningú no negarà que si alguna cosa agrada al president, entre d'altres, és una fotografia que sumi, però és que aquesta potser és la que més es mereix el dirigent barcelonista. Tampoc es veu Guardiola amb ganes de fer pagar cap factura a ningú i es pot preveure que al final el de Santpedor serà generós, molt generós amb el Barça i amb el club, i acceptarà el desafiament de continuar amb tots nosaltres una o dues temporades més, al marge de com vagi aquesta i de qui sigui el president a partir del 2010. Crec que tots han crescut i madurat i no sembla que Guardiola pugui tenir gaires queixes respecte a com s'ha disposat el club perquè pugui treballar amb confort i amb tot tipus d'avantatges. Mentre s'ho pensa, esperem amb deler el dia que doni l'OK a la seva continuïtat, amb foto inclosa amb Joan Laporta.
a l'alça
això RUTLLA. Quin plaer observar aquest Barça. Quin grau d'humilitat en totes les seves manifestacions. L'any passat, l'equip s'havia d'acoblar a un ritme vertiginós i la cosa va acabar com va acabar. Aquest curs, tot fa molt bona pinta, tanta, que es pot somiar. Diumenge, va caure el quart títol. Poca conya, que aquest Barça està a punt d'atrapar el mític equip blaugrana que el 1952 va assolir la condició d'etern després d'aconseguir cinc trofeus. El grup de Guardiola va per feina. Com l'any passat, vol anar partit a partit. No està malament, si en cada episodi es reuneix la bellesa de l'any passat.
de baixada
La Generalitat, al rescat. Quina millor manera de reunir suports en la ciutadania que practicar el populisme amb els diners públics. Francisco Camps, enfonsat en un procés de mentides i corrupció, ha disposat de l'amistat d'un dels membres del tribunal per sortir il·lès de tanta brutícia. Lluny de mostrar penediment, el segell pepero convida a fer populisme i, en dos cops de gràcia, el PP valencià ha llançat la casa per la finestra per salvar el València CF i el GP de fórmula 1, que tot i estar tocat de mort, disposarà a partir de l'any vinent de l'aval de la Generalitat, que no escatimarà diners per mantenir el circ.