LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

Tot costa molt, però ja ens va bé

És un lloc comú del futbol que les supercopes són uns trofeus importants només per als equips que els guanyen. La qüestió és que, a diferència de la lliga de campions, és una copa que només la poden guanyar dos equips que ja han estat campions. I, per tant, que no la regalen. Sense anar més lluny, la que ahir va guanyar el Barça ha estat de les més suades que es recorden. Igualment, un altre lloc comú del futbol és que en la supercopa no es dirimeix quin és el millor equip d'Europa; això ja s'ha aclarit en la lliga de campions. No és estrany que, des d'aquest punt de vista, la supercopa d'Europa l'hagin guanyat més vegades els equips campions de la copa de la UEFA que els campions d'Europa.

Més enllà d'aquests llocs comuns, però, hi ha la realitat de cada equip, la dimensió de cada club. En aquest aspecte, aquesta supercopa indica la bona salut del Barça de Guardiola, de la mateixa manera que fa tres anys la derrota contra el Sevilla va ser el primer episodi públic del camí cap a la perdició de l'equip de Rijkaard. L'equip de Guardiola s'explica, s'entén i es justifica per ell mateix, però ahir també va passar comptes amb el passat recent del club. Guanya perquè té capacitat, ganes, ambició i determinació, però derrotant un Xakhtar rocós també va enviar el missatge que la lliçó de l'agost del 2006 es dóna per apresa. Amb fets, no amb les paraules que es van expressar en aquell moment i que se les va endur el vent de la desídia, que va circular per tots els departaments del club, de dalt a baix, de baix a dalt, com un corrent d'aire d'autocomplaença corrosiva. Guardiola i el seu equip han enterrat un fantasma, que no era seu però que continuava circulant pel club. La supercopa potser no té valor per als que no la juguen, però hi pot haver molta intrahistòria per als que s'hi juguen alguna cosa. És el cas del Barça. I ja deixant de mirar enrere, per al Barça de Guardiola és una etapa més que engrandeix la seva llegenda, que pot tenir un colofó mai vist si al desembre s'emporta el mundial de clubs que es disputa a Abu Dhabi.

Guardiola no està d'acord amb aquella màxima de Luis Aragonés que ha fet tanta fortuna que diu que les finals no es juguen, sinó que es guanyen. «Jo no sé com es guanya sense jugar», diu Guardiola, per trencar el tòpic i per deixar clara la seva filosofia futbolística. Ahir, com sempre, el seu equip va sortir a jugar la final com ho fa sempre, amb la pilota i mirant cap a la porteria contrària. Fins que la va guanyar, ja en la pròrroga, després d'un partit esgotador físicament i mentalment. El Xakhtar és un equip que cansa. És molt sòlid tàcticament i per a Guardiola és un equip pràcticament indesxifrable. No tant pel partit que l'equip de Lucescu va guanyar al Camp Nou en la passada lliga de campions, sinó sobretot per al de la primera volta que es va jugar a Donetsk. Era l'1 d'octubre de 2008 i va ser el partit més ofuscat tàcticament dels que va plantejar Guardiola en tota la temporada. Va reservar Messi i va jugar amb Eto'o i Henry en punta, amb un dibuix inusual en el Barça: 4-4-2. Sense inspiració col·lectiva, aquell partit el va resoldre Messi en dues accions de geni (1-2). En el d'ahir el Barça de Guardiola va ser més recognoscible, si més no des del 4-3-3. Però en el desenvolupament del joc va ser molt dificultós desactivar el dispositiu de Lucescu. El Xakhtar va ser conservador, però és el partit que volia fer. Ajunta molt bé les línies i ho fa tot en bloc: defensar, sortir de darrere cap endavant, situar-se en posicions d'atac, pressionar a camp contrari, recular i tancar espais. Tot. I no ofereix escletxes. I per això desgasta. Un altre factor, sense ser excusa, va afavorir els ucraïnesos: el pèssim estat de la gespa va dificultar el moviment de la pilota als blaugrana, que la van haver de conduir més, van combinar-la menys i van fer-ho tot amb més imprecisió, sobretot les passades i els xuts a porteria. I per culpa del risc de perdre la pilota per les dificultats de moure-la, els blaugrana van mantenir també les línies massa estirades, la defensa massa fixa prop de Valdés.

Això va canviar a la segona part. El Barça juga les finals per guanyar-les. Va avançar les línies i va jugar més dins el camp del Xakhtar. Però al voltant de Txigrinski, el bloc del Xakhtar va ser inexpugnable. Amb el joc col·lectiu neutralitzat, faltava la màgia de Messi, la geometria de Xavi, la subtilesa d'Henry, el punt de mira d'Ibrahimovic... I la llum d'Iniesta era a la grada. Només quedava persistir, una de les especialitats d'aquest Barça. Potser per això va marcar Pedro, l'últim solista provinent del planter, que més que una especialitat del club és una manera de ser. I així, sent com és, el Barça va aixecar la copa. La segona de la temporada, la cinquena de l'any. Amb el passat recent conjurat, aquest equip només té futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una golejada regeneradora

Barcelona
 

Brutalitat de l’estrella Nunn

ATENES / bARCELONA
 
 

Decepció absoluta a Barbastre i adeu a la copa

barcelona
 

El Barça rep el Barcelos, un dels grans d’Europa

BARCELONA
 

L’1x1 del Barça a Son Moix

 

Hapoel, inversió d’Eurolliga

SAMoKOV (BULGÀRIA)
 
Alex Latinjak
psicòleg del bàsquet girona

“No s’escriuen llibres sobre esportistes fracassats”

girona