Cinc copes en color

a l'alça

Valdés, reconeixement zero. Pobre Valdés, no hi ha qui l'estimi. Sí, el Barça i el seu entrenador, que no dubta que ell és el millor i per això hi segueix apostant com a porter titular del Barça. Però malgrat guanyar novament el Zamora, haver estat una peça essencial en les victòries del Barça i acumular un expedient de campió, Europa i Del Bosque li segueixen girant l'esquena.

Reticent com sempre ha estat el barcelonisme de reconèixer el recorregut internacional del seu rival en blanc i negre, tenia també un episodi en aquestes tonalitats, produït el 1952 quan aquell Barça de Kubala havia tancat un any de somni, amb cinc títols, tres dels quals va guanyar sobre el camp (copa, lliga i copa Llatina) i dos per mèrits afegits (supercopa i millor diferència de gols). El barcelonisme s'ha afartat de mostrar-se orgullós d'aquella temporada que es va convertir en una icona, però després de cinquanta anys ja començava a quedar molt difosa en la memòria, especialment en la de la nova fornada de culers que ni tan sols sabien de quines copes es tractava, de quin any i qui és aquell Kubala de qui tant sentien parlar a la gent gran.

Per a la memòria, el blanc i negre no ha estat mai una combinació de colors de fàcil assimilació, i menys si es tractava del rival. Des que algú es va aplicar amb enginy per sentenciar que el Madrid havia guanyat sis copes d'Europa en blanc i negre, per a molts culers semblava com si mai no haguessin existit, però també s'havia d'aplicar, llavors, a l'episodi més meravellós de la història barcelonista dels anys cinquanta, a més a més de la inauguració del Camp Nou, com era l'equip de les cinc copes. La història ha volgut que tots hagin pogut donar color a aquells moments i, en el cas barcelonista, posar tota la gamma de tonalitats en una golejada al Bernabéu (2-6, després del 0-5 en blanc i negre) i en un nou equip de les cinc copes.

Per tant, quasi seixanta anys després, l'entitat catalana ha donat color al Barça de les cinc copes, comandat pel Pep Guardiola i darrere seu amb una colla de jugadors del planter que encara fa més joiós l'instant: Xavi, Iniesta, Puyol, Messi, Valdés, Busquets, Bojan, Pedro, Piqué, etc.

Aquesta història d'amor és un moment sublim en el barcelonisme i en el món del futbol, perquè el Barça ha obtingut els seus objectius parcials elaborant un futbol de molta qualitat que ha estat reconegut per la comunitat, tan orfe darrerament d'equips i jugadors per imitar. El Barça n'és un bon exemple ara mateix, encara que alguns es confonen, com sempre els passa, i ja s'han marcat per la temporada vinent un triplet que sembla que amb només esmentar-lo ja sigui de fàcil obtenció. Parlo, és clar, del Madrid i de la seva maquinària mediàtica que des que l'equip barcelonista va aixecar la lliga de campions no ha deixat ni un segon en els dos mesos recorreguts de brindar i posar com exemple de gestió, de nivell futbolístic i de grandiositat l'entitat que presideix Florentino Pérez.

de baixada

Lucescu, un pobre home. Quina llàstima d'entrenador. Un bany rere l'altre i el senyor Lucescu pretén generar-nos dubtes entre el seu equip i el Barça. Fa por veure'l entrar a la sala de premsa per escoltar les barbaritats que deu haver preparat minuts abans per justificar el bany al qual el va sotmetre el Barça. En la supercopa d'Europa, un nou recital d'excuses.