GENERAL DEMPEUS
L'amenaça i el mèrit
No cal esperar el dia del judici final ni ser gaire il·lustrat per avançar que, en el balanç complet dels set anys i vuit dies de Joan Laporta a la presidència del Barça que tocarà fer a final d'aquesta temporada, pesaran tant o més les fílies i les fòbies envers la seva figura que no pas la valoració justa i raonada de cadascuna de les grans línies del seu mandat. Per a bé o per a mal, Laporta no deixa indiferent ningú i això ha condicionat des del primer dia molts debats, tal com condicionarà fins més enllà de la seva presidència un balanç que, per més generós o esquerp que es vulgui fer, no hauria de tenir matisos en un front: el del compromís ferm per fer fora de l'estadi els violents. Dilluns, assegut al Camp Nou i veient onejar banderes allà on anys enrere s'hi encenien bengales, pensava que aquesta és una batalla guanyada que no permet, però, abaixar la guàrdia ni un segon. Només tres dies abans, a Mònaco, una quinzena de bengales va tacar la imatge de l'afició blaugrana, i les van encendre els mateixos que voldrien que mai se'ls hagués acabat la barra lliure per anar al Camp Nou a sembrar el perill. Resulta diàfan el contrast entre allò que Laporta ha aconseguit a l'estadi i el que tota una senyora UEFA –la mateixa que no té miraments amb els clubs a l'hora de castigar-los amb mà dura per incidents a la graderia– no va poder evitar per segon cop en una final seva. Em pregunto si la UEFA multarà el Barça (d'on van treure les entrades els indesitjables?) o es multarà ella mateixa, però em pregunto sobretot si tots els candidats a president que es postulin sabran mantenir-se tan ferms com ho estat Laporta en un front que no admet ni mitja passa enrere. L'amenaça és viva i ho demostra cada cop que se li presenta l'ocasió. Al Camp Nou, fa sis anys que no la té perquè fa sis anys que algú té el mèrit de fer bé les coses. Com a mínim aquesta que permet que vostè i jo anem més tranquils al futbol.