Convertir els agnòstics de pedra picada

És Getafe. On va començar la infàmia, on et xuten dos cops al pal, però hi guanyaran pocs. Hi vas, t'hi imposes i despatxes la feina. On, també, il·lustres madridistes, com Michel, fan d'apologetes i titllen Guardiola de geni, disposats, de passada, a venjar-se subtilment de Florentino i fer veure als seus, un altre cop, que la proposta blaugrana no s'adquireix a la boutique més cara. Perquè Pep té els nassos de posar Txigrinski sense entendre ni un borrall del que li diuen i la valentia de jugar amb el temps i el tempo del matx fins a estovar-lo. Quan el xup-xup del sofregit ho requereix, torna el somriure al deprimit Messi i el color a l'esmorteït Iniesta, com si fos bufar i fer ampolles. I la màquina rutlla. Au, ja queda engreixinada, a punt per a l'estrena de Champions contra l'antítesi que el destí ens va espolsar sortosament de sobre i l'aliat repudiat abans que ell ens rebutgés a nosaltres. Mourinho i Eto'o es voldran revenjar, segur, però l'al·licient màxim de San Siro va per altres bandes de més volada. No es limita a simples cognoms, per sucosos que resultin.

Per sort, els catalans no patim tendència al cofoisme, al contrari, però potser aviat ens haurem d'acostumar als elogis i a la cançoneta ensucrada que aquest Barça marca tendència en el futbol mundial. La marca i la marcarà. Ho ha aconseguit ja per la força dels arguments inapel·lables amb la selecció espanyola, proesa gens fàcil, i ho anirà aconseguint sota el pes de la bellesa i l'eficàcia perquè el model resulta trencador, revolucionari i obre una nova època. L'Inter val com a primer examen del curs per comprovar si la dinastia aguanta, si els futbolistes continuen amb les idees i els mecanismes clars, i els barcelonistes ratifiquen la confiança en la proposta més enllà del resultat, sigui quin sigui. Guardiola sap que el culer torçarà el morro a la primera bufa, però ell i nosaltres hauríem de confiar a aguantar una, dues, tres derrotes sense el mínim rictus de dolor, convençuts que el millor equip del món d'avui dia és aquest Barça. No n'hi ha cap altre de comparable i, què carai, si Michel es treu el barret parlant de geni i revolució, senyal que ja s'han convertit a la fe autèntica fins i tot els agnòstics de pedra picada. És a dir, els madridistes de soca-rel. Poca conya.