En l'esport cal ser valent

Bàsquet. El triomf de la selecció estatal espanyola en l'europeu et permet reflexionar que tot allò d'un esport més serè, educat i fins i tot més intel·ligent, només, això sí, apte per a gegants, se'n va en orris quan al darrere hi ha un nacionalisme agressor com l'espanyol. Quina pena haver de veure i sentir gent com ara Epi, Iturriaga i Calderón fent de comparses a La Sexta d'un locutor que menysté jugadors, que s'abraona histriònic com un guàrdia civil de fa quatre dies i fa miques aquella idea d'un canal de televisió alternatiu. Entre els seus accionistes hi ha gent catalana que conec, culta i oberta, fet que provoca que em sorprengui encara més que permetin un nivell de respecte social tan baix.

Atlètic de Madrid. És un dels clubs més surrealistes. És el club de la gent de Madrid. En el seu escut hi ha el símbol de la ciutat, de la gent popular del poble castellà que no s'ha de deixar ensarronar pels èxits d'un club rival i veí crescut sota l'empara i les trampes de la sanguinària dictadura franquista. Mai, però, no troba el to. Quan no és l'estadi són els diners, quan no uns dirigents impresentables o molt discutits i sinó una permanent fractura interna. Té, per ressò i membres, tots els ingredients per ser un club extraordinari, però mai no ha sabut plantar cara al veí des de més enllà dels resultats, i així li van les coses. Si a Madrid hi hagués un debat veritable de memòria històrica, el club colchonero faria que al seu màxim rival li caigués la cara de vergonya, però no s'atreveix. El problema és, com a Catalunya, de lideratge, no de conceptes.

Avui lliga. Quin desastre de calendari! La lleugeresa i frivolitat dels que tenen el poder a Espanya, en política i en futbol, és tan general que el que és estrany és que fins ara molta gent no s'adoni que la Constitució és com un camaleó que sempre agafa el color que s'adapta als seus interessos. I la democràcia, i la voluntat de la gent? Només paraules buides.