Aquell 17 d'octubre

Escric aquest article divendres a la tarda mentre segueixo atentament la transmissió que fa la televisió de la cerimònia del CIO per decidir la seu dels Jocs del 2016. Crec que ja he confessat en anteriors articles que poques coses he viscut en la meva vida professional i també personal com aquell matí del 17 d'octubre del 1987 quan Barcelona va ser designada per organitzar els Jocs del 92. D'aquell matí recordo nervis, molts nervis. Però també molta il·lusió i emoció, abans i després de l'anunci que va fer Samaranch de «...à la ville de Barcelona». Al llarg de tot el matí se'm van anar acumulant una pila de sentiments que compartia, n'estic segur, amb els companys de feina que en aquells moments eren al punt de connexió que ocupava dins de l'operatiu que feia TV3, amb els meus conciutadans o amb els meus compatriotes.

Aquest divendres, veient la transmissió des de Madrid amb la gent al carrer esperant amb un gran entusiasme un veredicte favorable que finalment no va arribar, no vaig poder evitar recordar aquell 17 d'octubre i tot el que el va precedir, és a dir, la campanya per convèncer el COI que Barcelona, els barcelonins i els catalans érem els més indicats per a aquella cita olímpica. Veient els vídeos promocionals de Madrid que es van projectar aquest divendres del judici final a Copenhaguen, em va semblar detectar un cert to de la Barcelona del 92. Sobretot aquell en què es parla del Madrid del 2017. Els que ho hem viscut sabem que allò que els atletes, els famosos i els anònims proclamaven era veritat.

Aquesta provocació al record em va impulsar també divendres a anar al Youtube per reviure aquell 17 d'octubre d'ara fa 22 anys. Als que portin encara Barcelona 92 clavada profundament al cor i en la memòria, els recomano tornar a veure les imatges i els reportatges televisius del dia. Poden estar segurs que, com a mínim, se'ls tornarà a posar la pell de gallina. Es pot veure, per exemple, el Telediario d'aquell dia presentat per Paco Lobatón, que obria amb un titular en català: «Barcelona més que mai.» O les imatges de TV3 amb reaccions ciutadanes d'allò més sentides. Però sobretot, una unitat i unanimitat política que a mi em reconforta i que convida a plantejar una pregunta que segur que es fan molts: «Seria possible també aquesta unitat per resoldre assumptes més peluts i transcendents per al país? Una bona dosi d'aquestes imatges ens ajuda a entendre millor la decepció dels de Madrid, dels de Chicago i dels de Tòquio. I és que, al marge dels interessos polítics, socials, econòmics i urbanístics que mouen els Jocs, en tota aquesta història destaca el sentiment que desprèn tota una ciutat, un país. I amb aquests sentiments no s'hi juga, no s'hi valen bromes.