TAQUIGOL.

ÀLEX SANTOS

Res de bo pot sortir-ne

a l'alça

Bona cintura espanyolista. Collet va pronosticar en aquest diari la certesa que intuïa: «No tinc cap mena de dubte que viurem una temporada tranquil·la.» A Can Periquito els períodes de joia són extremadament fugissers. Ara bé, contra les evidències l'entitat ha respost amb arguments i eficàcia, perquè calia defensar el club de l'egoisme d'un jugador com Tamudo, que ha pretès embrutar la imatge de l'Espanyol.


El 1978 la junta barcelonista estava amoïnada perquè no hi havia empenta ni projecte per revalidar-se en les primeres eleccions democràtiques. Amb aquesta indeterminació, la junta va deixar passar el tren, malgrat que a corre-cuita va trobar un inqüestionable del barcelonisme a qui ni li venia de gust ser-ne el líder ni tenia projecte personal. Era Víctor Sagi, a qui una auditoria de seguretat d'aquella època (també recordada com una extorsió) li va barrar el pas i, per voluntat pròpia, ho va deixar estar quan era candidat.

Vint-i-nou anys després, en la junta del Barça sembla que sí que hi ha propòsit de revalidar-se en el futur amb una junta continuista, però la semblança amb el passat podria arribar per les auditories de seguretat i per si realment existeix un projecte personal o del que es tracta és d'una qüestió d'egolatria o submissió. Els episodis de les últimes setmanes generen un gran desànim i projecten una imatge de feblesa i desestructuració que a qualsevol soci barcelonista amb una mica de criteri que se li presenti l'opció de donar suport al continuisme no pot fer res més que rebutjar qualsevol voluntat que aspiri a revalidar la junta actual.

L'última compareixença de Joan Laporta, acabada una junta directiva d'autoritaris contra covards, va escenificar que el president s'ha erigit en una mena de cabdill a qui fa por plantejar-li qualsevol qüestió per temor a no ser menystingut i humiliat en públic.

Així, el penós i greu cas de l'espionatge, tan insistentment valorat per Laporta com un cas ja fora de mercat perquè es va produir fa sis mesos, caurà en l'oblit, però després de cobrar-se un preu molt alt: la humiliació pública de tots els afectats en la junta i, posteriorment, a la sala de premsa, la ferotge superioritat mostrada per Laporta en una inqüestionable imitació de les pitjors pràctiques de Núñez i la mofa de Godall i Sala i Martín per haver tocat el dos quan la resta retia comptes davant els mitjans.

Quina mena de personatges són aquests que es mostren autoritaris, intransigents i amb un punt de sadisme davant els seus companys? I de quina pasta estan fets aquests homes, empresaris i pares de família que accepten com a masoquistes aquest menyspreu públic? Aquests dos corrents argumentaran en campanya davant els socis que aquesta humiliació també fa cinc mesos que va passar i que ja no toca tractar-la? Els caps de campanya hauran d'estar molts desesperats per acceptar el desafiament de fer-los presidents. Queda, però, un argument per als optimistes en la causa perduda del continuisme: les eleccions a la presidència del Barça no conviden a fer cap pronòstic per molt clar que sigui, en vista dels daltabaixos que s'han originat des del 1978.


de baixada

Maradona, el justicier. Un país seriós no pot tenir com a líder de res Maradona. Hi ha qui va tenir vergonya aliena mentre l'escoltava, però hi ha qui sosté que el seleccionador va estar a l'altura en respondre als seus crítics. El futbol de l'Argentina mereix una persona al capdavant molt més educada i preparada que aquest ximple, a qui a part d'insultar i agonitzar a la banqueta, no se li coneix cap altra habilitat que justifiqui el seu càrrec.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.