Futbol, metàfora d'una guerra freda

Aquest és el títol de la tesi doctoral de Jordi Salvador, que va editar després en un llibre. Feia un estudi antropològic del Barça, incidint en la relació entre Catalunya i el centralisme espanyol, és a dir, Barça i Madrid, però igual podria fer-se si es parlés d'unes relacions i uns referents diferents. Qui no recorda l'animadversió que hi havia a Saragossa no fa gaires anys? Ara les relacions d'aficions i directives, malgrat el 6-1, són més que amistoses i així es podria anar per tot un munt de camps de la geografia de la lliga estatal. La clau, el bon joc i també, cal dir-ho, un procés autonòmic que fa que per damunt dels interessos polítics que la premsa usa per a la confrontació partidista hi ha el sentit comú i la consolidació democràtica. Els diners no duen la felicitat, a Chamartín tampoc. Sembla d'una evidència escandalosa que per jugar bé i oferir espectacle has de tenir cervells, creadors, al mig del camp. El lloc on es pasta gairebé tot el pa que es menja en un camp de futbol. Clar que algú pot dir que, per a això, al primer lloc on n'hi ha d'haver, de cervells, és a la directiva. Aleshores, acataré i compartiré la reflexió i diré: «És veritat.» En època de crisi econòmica greu com l'actual, invertir tants diners per fitxar i amb tant deute reconegut és d'eixelebrats, de poc assenyats, i de vegades, fins i tot, pot ser vist com un escarni. Millor una guerra freda que una de calenta. Per continuar en el terreny de les idees, crec que és honest, a més de plenament democràtic i legítim, que un president del Barça, si vol, manifesti el seu pensament polític. Alguns ho criticaran i d'altres ho celebraran. Ara bé, la sinceritat, valentia i fer el mateix que fan la resta de presidents del futbol estatal, és a dir, proclamar com hom pensa, sense por, trencant el pensament únic espanyol, em sembla més que sa. Si uns poden manifestar-se com a unionistes espanyols, no veig cap raó per la qual altres no puguin manifestar-se com a independentistes catalans.