GENERAL DEMPEUS
Enyorant aquella passió
Hi havia una època que, quan algú apassionat pel bàsquet es llevava al matí i sabia que al vespre l'esperava un Barça-Cibona, passava el dia comptant les hores que faltaven per al salt inicial. Era l'època en què somiàvem que arribaria el dia que el bàsquet europeu giraria al voltant d'una gran lliga que multipliqués els dies de grans emocions, un somni al qual hem tingut l'esperança d'acostar-nos cada cop que s'ha fet un gir per fer créixer l'Eurolliga. L'última dècada ha estat convulsa pel que fa a l'estructura del bàsquet europeu, al qual ha estat impossible fer una foto fixa dos cursos seguits. Canvis i més canvis que potser sí que han fet caminar el bàsquet continental, però no en una línia recta que li hagi permès arribar a aquell somni d'una gran lliga per mirar de tu a tu l'NBA. L'últim moviment, el de les llicències A per a 13 clubs, és només un altre tomb en un camí que no té com a pitjor balanç estar lluny d'arribar a cap port, sinó que en l'intent s'hagi perdut allò que era el segell d'identitat de les competicions europees: la passió. Fullejar llibres de la història de la Penya és veure fotos del pavelló d'Ausiàs March ple a vessar en primeres rondes de la recopa o la Korac. Repassar les imatges de la primera jornada de l'Eurolliga, és veure milers de cadires buides en la majoria de pavellons, que somiàvem grans i molts realment ho són, però que també somiàvem plens des del primer dia i no només quan s'albira la final four, que hauria de ser la cirera, però que sovint fa l'efecte que és tot el pastís. No és això el que somiàvem quan comptàvem les hores perquè comencés un partit que avui passa sense fred ni calor, no només perquè l'equip de Zagreb quedi lluny d'aquell que liderava Drazen Petrovic, sinó perquè a aquesta Eurolliga li falta passió. Enyoro el passat, i algú dirà que sóc un romàntic. Com si portar tota la vida esperant la gran lliga que el bàsquet europeu es mereix no ho fos.