Vides divergents

El que va passar dimarts a Alcorcón no va ser cap avís per al Barça. No confonguem les coses. Ni les simplifiquem. Hi ha dues coses que estan molt clares encara que la falta d'atenció les pugui deixar en un segon terme: 1) el Barça de Guardiola s'avisa sol i 2) no està pendent del que fa i deixa de fer el Real Madrid, ni falta que li fa, sinó del que ha de fer i deixar de fer ell mateix. Abans de la rebolcada galàctica d'Alcorcón, molt abans, Guardiola ja sabia que Jito té olfacte natural per al gol, que els extrems de la Cultural Leonesa són ràpids i que Txema, el mitjapunta, és hàbil i té molta experiència, d'anys a primera. Sap això i més coses. Estudiar i conèixer el rival, que no deixa d'entrar en la normalitat del que és feina d'un entrenador, no et fa guanyar automàticament cap partit, ni tan sols a Lleó. Però hi ajuda. Hi ajuda simplement perquè forma part de la sana pràctica d'aquest esport que és el futbol. És rutina, però és necessària. En aquests petits aspectes, que sumats són els fonaments de qualsevol equip amb cara i ulls, és on es poden veure a vegades les grans diferències.

No deixa de ser simptomàtic que l'entrenador del Madrid, Manuel Pellegrini, decidís concentrar l'equip des del dia abans de jugar a Alcorcón. Si ho va fer per temor que els seus jugadors no es prenguessin prou seriosament el partit, deu ser que no les té totes a l'hora de confiar en ells. També pot passar que els jugadors no s'agafessin bé la mesura, bé perquè creien que no hi havia motiu per no deixar-los quedar-se a casa la nit abans, bé perquè concentrar-se volia dir que es donava massa importància a un partit contra un equip de segona B. Sigui com sigui, el Madrid va jugar a desgrat. I aquest i tots els símptomes que va emetre en la catàstrofe evidencien que els seus problemes vénen dels fonaments. No es fan en dos dies, ni es compren només amb diners. El Madrid té uns acabats de luxe però no té fonaments. I els fonaments són tant la higiene mental per estar preparats per a la professionalitat i el sacrifici com una idea de com es vol jugar a futbol. En aquest sentit el Madrid pateix d'estrès escènic, tant al Bernabeu com a Alcorcón. Té jugadors per aconseguir-ho tot però no té temps per dotar-se d'un estil de joc i dels recursos col·lectius per executar-lo, ni sembla que els jugadors tinguin tampoc la disposició anímica per assimilar-ho i aplicar-ho. Actuen sense saber-se el paper.

Les vides del Madrid i el Barça, sense deixar de ser paral·leles, són divergents. I el que no es notava el mes de juliol, quan el Madrid se sentia el rei del món en el mercat de fitxatges, es nota en la realitat a l'hora del futbol.

No és, doncs, que el Barça guanyés ahir a Lleó perquè el Madrid havia sortit escaldat d'Alcorcón. L'equip de Guardiola va fer el que havia de fer, i es va trobar el que esperava trobar-se: un equip molt motivat que va jugar molt ben agrupat en defensa i que es va desplegar amb entusiasme, sentit i ambició en atac. Res gaire diferent del que s'havia trobat el Madrid el dia abans. Això i la lentitud inicial dels blaugrana va igualar el partit, que va estar obert perquè els locals tinguessin prou ocasions per poder marcar i perquè el Barça ho fes en la primera mitja ocasió que va tenir. El millor del Barça va ser la concentració amb què va jugar. Jeffren va exemplificar més bé que cap altre les dificultats i les virtuts de l'equip. Va passar un examen de maduresa jugant de lateral dret a la primera part i va aprofitar el retorn a l'extrem esquerre fent una gran assistència de gol a Pedro, que, un cop més, va demostrar el seu olfacte a pesar de no entrar gaire en joc. El Barça va fer el més important en aquesta mena de partits: no complicar-se la vida.