Res no s'acaba

Con­fesso que hi ha un anunci que s'emet per tele­visió des de fa uns mesos que em té el cor robat. No sé si a vostès els deu pas­sar el mateix. És l'anunci d'una cer­vesa que al mateix temps ser­veix per pro­mo­ci­o­nar For­men­tera i també un grup suec que, la veri­tat, no ho fa gens mala­ment. Trobo que el cre­a­tiu d'aquesta marca, ja ho va demos­trar amb l'anunci del con­tracte de Messi en el tovalló de paper, ha de ser un pro­fes­si­o­nal amb un gran talent. O amb més talent que altres cre­a­tius publi­ci­ta­ris. Com en tot, sem­pre hi ha d'haver qui des­ta­qui sobre la resta. És llei de vida.

Tor­nant a l'anunci, m'agrada espe­ci­al­ment el final. I és que és com una d'aque­lles rema­ta­des espec­ta­cu­lars que solen cul­mi­nar una jugada de traca i moca­dor. Aquesta rema­tada final és la frase que diu una veu en off i que en algu­nes ver­si­ons surt sobreim­pres­si­o­nada. Diu: «Res mai no s'acaba si hi ha alguna cosa que t'ho recorda.» La veri­tat és que aquest afo­risme publi­ci­tari m'agrada, i molt. Crec que el podríem apli­car a un munt de coses. La pri­mera que em ve al cap és el Barça i a aquest, cada cop més insis­tent, clima que s'està gene­rant entre els afi­ci­o­nats i alguns cer­cles d'opinió pels no-fit­xat­ges i la incon­tinència com­pra­dora del Madrid.

Par­les amb afi­ci­o­nats blau­grana i és fàcil detec­tar un cert sen­ti­ment de pre­o­cu­pació. I arri­bes a la con­clusió que pot­ser ja ens hem obli­dat que fa encara no dos mesos que el Barça es va pro­cla­mar campió de tot i der­ro­tant en una lluita cos a cos algu­nes d'aques­tes figu­res que està fit­xant el rival.

Em fa la sen­sació que es ten­deix a obli­dar el que s'ha acon­se­guit i, en defi­ni­tiva, el que som, perquè ens estem pro­vo­cant una mena d'amnèsia. Per això trobo que l'anunci de la cer­vesa, a més de trans­me­tre sen­sa­ci­ons molts agra­da­bles, et deixa un mis­satge que es total­ment apli­ca­ble al que passa a Can Barça. «Res no s'acaba si hi ha alguna cosa que t'ho recorda.»

I per si algú ja ha obli­dat el que va pas­sar, tinc dos remeis. Men­jar cues de pansa o veure el fut­bol de somni que ree­met TV3 les nits d'aquest estiu. Aquests par­tits tenen un avan­tatge. En que­dar, com a espec­ta­dor, alli­be­rat del ner­vi­o­sisme propi d'un derbi o d'una final, es pot apre­ciar molt millor la qua­li­tat del joc de l'equip. Vaja, que el pri­mer que et ve al cap és que els altres ja poden anar fit­xant. Els par­tits s'han de jugar i, d'això ja en tenim experiència, només amb figu­res no es va gaire lluny.