L'espectacle ha tornat
Moto GP esclata en l'inici del mundial, amb Lorenzo dominant i amb Rossi i Márquez posant-hi els avançaments oblidats, els que exalten els aficionats
Les expectatives eren altíssimes i, ja ho sabem del cert, no eren equivocades.
Jorge Lorenzo va guanyar amb autoritat la primera cursa del mundial, però qui sap què hagués passat si Rossi, al final de la primera recta llançada, no hagués entrat passat. Perquè l'italià –es va veure un cop s'havia desempallegat dels rivals– va ser l'únic que, com el mallorquí, va rodar constantment en 1.55. Però les curses ho són de la primera a la darrera volta i aquí el campió del món va ser el més ràpid i el més constant. El millor. Entre les exhibicions de l'un i de l'altre, les Honda de Márquez i Pedrosa.
El cerverí, en el seu debut, va enlluernar. Irreverent, en cap moment se'l va veure cohibit per la situació i sempre va ser capaç de fer el que va voler amb la moto. Li va costar la sortida, però es va divertir i, després del que es va veure, ningú no dubta que quan sàpiga arrencar no tindrà pietat de res ni de ningú. Tres vencedors i un derrotat, Dani Pedrosa. De més a menys, en un dels dos únics circuits on no ha guanyat mai en cap categoria, no va poder seguir Lorenzo primer, i tant Márquez com Rossi el van superar després.
Dues curses
Lorenzo va sortir de la pole, va conservar la posició i va anar per feina. Des de la segona volta fins a la vuitena va clavar el rellotge en 1.55, avantatjant en quasi tres segons Pedrosa. La seva cursa, en solitari, estava en dansa i només una errada de concentració la podia arruïnar. No va ser el cas, ni de bon tros. Va passejar-se.
El pilot de Castellar havia provat de seguir-lo, però ni tan sols va fer l'efecte que pogués fer-ho. Amb prou feines podia contenir Crutchlow. Qui venia encès i despenjat del carenat era Márquez, que a la sortida es va haver d'obrir per no tocar-se amb Bradl i remuntar des del vuitè lloc. Ho va fer. Sobradament.
Com Rossi. L'italià, que sabia el ritme que tenia, va intentar passar Pedrosa a la frenada de la recta en l'inici del segon gir, però va arribar un pèl passat. Va obrir-se i, quan va tornar, era setè. Enganxat a Bradl, Dovizioso i Bautista, va necessitar cinc voltes per deixar-los enrere. El triomf era impossible, però no pas el podi. En solitari, marcant el ritme de Lorenzo, Rossi va tornar. A 12 voltes cedia uns quatre segons respecte al grup que, durant mitja cursa i per aquest ordre, formaven Pedrosa, Márquez i Crutchlow. Sis més tard els tenia i s'unia a una festa que havia encetat Márquez.
Avisat des del mur de les intencions del 46, el marrec va superar Pedrosa al final de la recta. Fàcil. Dos girs després, Rossi va fer el mateix amb un interior de ganivet, net i valent. Faltaven quatre voltes. Una més tard, va repetir l'acció amb Márquez. Pedrosa no s'hi va tornar. Márquez sí, naturalment, però sense èxit perquè –aquesta és una de les forces de Valentino– Rossi és avui un gat vell amb l'esperit d'un debutant. I que duri!, que això no ha fet res més que començar.
Viñales puja al podi malgrat la lesió
Luis Salom, Maverick Viñales i Àlex Rins; i majoritàriament, per aquest ordre. Així és com pronostiquen els entesos el favoritisme al títol de Moto 3 i així va establir-se el primer podi de l'any.
El mallorquí de l'equip oficial KTM operant com sempre, traient-se mig segon de la butxaca en l'últim gir. El pilot de Roses, encara patint pels rigors del dit malmès, va aguantar el dolor com va poder fins que va fer el cop de cap final. I el teòric primer pilot de l'equip Monlau, portant el pes de la cursa. D'entrada, sentint les escomeses de Salom i, en la segona meitat de la prova, del seu company Àlex Márquez, sensacional en l'estrena del seu primer any sencer. “Quan m'hi he posat he tret un 2.07 baix” deia tot just baixar de la moto Salom al seu mecànic.
Abans de la darrera volta ja s'hi havia voltat, en aquests temps, però aleshores, quan es decidia el podi, les ganes de posar la roda al del davant ho impedia i el 2.08 era el pas adoptat en les últimes cinc voltes. Sempre per la mateixa traçada, era el ritme dels cinc pilots que des de l'inici havien fet sensació: Rins, Salom, Mack, Márquez i Folguer.
Rodant junts, només quan Rins se situava al davant semblava que el grup podia trencar-se. Però escapar-se era impossible, i les poques vegades que manava Salom era per posar pau en un grup que s'accelerava per les ganes de Márquez. El petit de la família va liderar la cursa, l'últim cop, quan faltaven tres voltes per a la fi. Volia, però no era l'únic.
Tota la cursa en un segon pla; ho va provar Maverick quan faltaven 2 voltes. Però també Salom. Tots dos van passar Márquez, com Rins, que va salvar el podi i que, amb un metre més de cursa hauria acabat segon, fent ús del rèdit que l'aspiració dóna en la recta de Losail.
