Un parèntesi refrescant

«Home a l'aigua!» és una de les fra­ses que van repe­tir més ahir els juga­dors del Nàstic. I és que els de Fer­rando van dei­xar la sessió mati­nal d'entre­na­ment física i tàctica que tant s'ha repe­tit aquests dar­rers dies a Rialp i es van endin­sar en una acti­vi­tat molt més atrac­tiva, bai­xar per la Noguera Palla­resa fent ràfting, per tren­car la rutina. No només hi van par­ti­ci­par els juga­dors –ben pocs van pre­fe­rir que­dar-se a l'hotel–, sinó que s'hi va apun­tar tot el cos tècnic i fins i tot el pre­si­dent, Xavier Sal­vadó, i el direc­tor gene­ral, Antoni Pini­lla, que havien pujat a la loca­li­tat del Pallars Sobirà dime­cres per veure el duel con­tra el Bala­guer.

La tensió i la incògnita dels ins­tants pre­vis a embar­car-se –algun, com ara César Diop, no les tenia totes– per fer un des­cens del riu de 12 quilòmetres des de Lla­vorsí, a la seu de l'empresa d'esports d'aven­tura Roc Roi, fins a Rialp, on el Nàstic s'està aquests dies, van per­dre el pro­ta­go­nisme ràpida­ment en favor de les ria­lla­des i l'adre­na­lina, no sense algun ensurt. Molt pocs van ser els que es van sal­var de caure a l'aigua. De fet, ni el pre­si­dent ni el direc­tor gene­ral no van poder evi­tar tas­tar la fre­dor de l'aigua de la Noguera Palla­resa. Tam­poc l'entre­na­dor de por­ters, Ángel Lozano, que fins i tot va aca­bar enves­tit per una de les bar­ques. Fer­rando en va tenir part de culpa, ja que havia exi­gint «canya» i velo­ci­tat al moni­tor encar­re­gat de l'embar­cació. Res, però, que no es pogués solu­ci­o­nar amb una ràpida inter­venció dels seus com­panys de viatge.

Tot ple­gat va ser­vir per fer una acti­vi­tat dife­rent i gau­dir en equip, sense dei­xar de banda el tre­ball físic, ja que durant gai­rebé dues hores els juga­dors van haver de bogar de valent per inten­tar redreçar el rumb de la barca per les aigües bra­ves del riu i fer-se pas entre les roques i algun arbre que havia cai­gut. I com va dir Fer­rando, també va ser­vir per «fer pinya i fer més fort el grup». A la tarda, però, tocava tor­nar a la feina de sem­pre.