Perplexitats inicials

Si un es mira les coses des d'una certa distància, troba que aquest inici de temporada és desconcertant. En primer lloc, es comença amb un trofeu enguany absurd: la supercopa entre el campió de la lliga estatal i el campió de la copa. Si els dos tornejos els ha guanyat el Barça vol dir que implícitament ja l'havia guanyat. No calia inventar-se una final entre el guanyador de les dues competicions i el subcampió d'una d'elles. Com ens recordava Ramallets parlant de la temporada de les cinc copes: «Van ser sis, perquè la sisena ens la van donar sense jugar, ja que havíem guanyat la lliga i la copa.» La següent perplexitat ens ve quan es torna a parlar de la temporada que ve amb la il·lusió de guanyar-ho tot i ve el Gamper, que també és un trofeu tot i que no sigui oficial, i Guardiola tira el partit. De l'hora i mitja de joc li donàvem llicència per fer una hora de provatures com a colofó a la pretemporada, però, sobretot pel fet d'anar perdent, calia jugar la mitja hora final amb els millors efectius dels quals podíem disposar. No és bo començar regalant un Gamper. També ens va deixar parats quan en els fitxatges d'Ibrahimovic i de Txigrinski el mateix club, en boca dels seus tècnics i dirigents, manifestava clarament que els pretenia quan sembla que amb això podia reforçar les pretensions dels clubs venedors. O bé no és així i tot el secretisme que sempre es mantenia, per no aixecar gaire la llebre i encarir els jugadors, era una llegenda urbana?

D'altra banda, hem vist com en l'última assemblea de compromissaris es va aprovar una reforma d'estatuts. Una de les incorporacions va ser l'article 6è, que diu: «La llengua pròpia del FC Barcelona és el català i, com a tal, serà la d'utilització normal i preferent en totes les activitats del club.» Res a dir, només esperar que sigui un impuls per encomanar els jugadors, i especialment els que vénen del planter, la seva voluntat d'identificar-se amb el club i amb el país. Els exemples de Bakero i de Txiki, quan no hi havia aquesta normativa, no sembla que hagin tingut seguiment en la plantilla actual…

També passen coses a l'altre equip de primera divisió de la ciutat. Quan en començar el curs, i per fer calaix, es va vendre Sergio Sánchez i Marc Torrejón, vam tenir com la intuïció que si passava alguna cosa –sense pensar aleshores en el dramatisme del cas de Jarque–, per exemple, una lesió, es veurien obligats a fitxar de pressa i més car del que havien obtingut. No sé si la suma de Pillud, Roncaglia i Forlín no depassa els diners ingressats pels dos que hem citat primer. Han substituït gent de casa per argentins. Procedència justificada potser pel feeling que hi deu haver amb l'entrenador, pel futbol que deu conèixer més i pel fet que, veient la bogeria de preus que han encetat el Madrid i el Barça, encara provenen d'un mercat raonable.