En el trial ningú ens supera

Qualsevol diria, veient el palmarès dels campionats del món, que el trial és un esport inventat a Catalunya. I encara que no ho sigui –va néixer a Escòcia al principi de segle passat– el seu arrelament al país és tan important que, amb permís de l'hoquei sobre patins, podria ser considerat el nostre esport nacional. Els èxits proporcionats pel trial des del primer títol de Jordi Tarrés, el 1987, són tan grans que d'aleshores ençà Catalunya s'ha convertit en la primera potència mundial d'aquest esport, superant la Gran Bretanya.

No parlem només de la quantitat de títols aconseguits o dels pilots que han farcit els primers llocs de les classificacions mundials (aquest any, cinc entre els deu primers). També de la gran gernació d'aficionats que, els caps de setmana, participen en els campionats catalans o surten amb els amics al bosc (això sí, amb el risc que els forestals els puguin multar, ja que es tracta d'una activitat molt limitada); o de les marques catalanes que han liderat i continuen liderant, malgrat tots els problemes, el mercat mundial de les motos de trial, com ara Montesa, Merlin, Gas Gas i Bultaco; o dels pilots estrangers que, conscients del potencial que té, han establert la seva residència a Catalunya, com és el cas del japonès Takahisa Fujinami.

Tot això demostra que el nostre país s'ha convertit en el centre neuràlgic del trial mundial. L'últim exemple de l'èxit del nostre trial el trobem el cap de setmana passat, amb els títols mundials masculí i femení de Toni Bou i Laia Sanz, tots dos pilots d'una marca catalana, Montesa.

Per al pilot de Piera va ser la tercera corona en el campionat del món a l'aire lliure, cosa que el converteix en el segon català amb millor palmarès en aquesta competició, només darrere de Jordi Tarrés. El pilot de Rellinars en va aconseguir set, xifra només igualada pel britànic Dougie Lampkin, que continua en actiu però superat ja per les noves generacions. Però si hem de parlar de rècords, Laia Sanz els supera tots. Amb el títol de diumenge ja n'acumula nou en el campionat del món quan tot just té 23 anys. És clar que la competició femenina no té tanta competència i només consta de tres proves, però els números de Sanz són per tenir en compte.

Com dèiem, Jordi Tarrés va obrir el camí de l'èxit del trial català. Des de llavors hi ha hagut quatre catalans diferents que han estat campions del món a l'aire lliure: Jordi Tarrés (7), Marc Colomer (1), Adam Raga (2) i Toni Bou (3). Entre tots sumen tretze títols del vint últims campionats disputats. En la competició en pista coberta, que es va començar a disputar en format de mundial el 1993, els números són tan o més bons: onze títols en disset temporades repartits entre Marc Colomer (3), Albert Cabestany (1), Adam Raga (4) i Toni Bou (3).

L'èxit català en el trial també es pot mesurar pels títols de constructors aconseguits. Des que es van començar a comptabilitzar –el 1975 amb interrupcions el 1987, 1988, 1990 i 1991– hi hagut 21 títols catalans de marques en 31 temporades, un èxit sense precedents que diu molt, també, de la capacitat dels tres fabricants catalans que n'han aconseguit: Montesa (12), Bultaco (5) i Gas Gas (4).