Un estil que no té preu

Una vegada més, des del primer minut fins a l'últim, el Barça va tenir la porteria del contrari entre cella i cella. Una vegada més, des del principi fins al final del partit, controlar la pilota per atacar, atacar i atacar, va ser l'obsessió. Una vegada més, un equip presumptament gran, convertit en el Numància. El Barça no va estar fi, no va saber ocupar els espais en atac com acostuma a fer-ho i l'embut que es va formar en molts moments a la frontal de l'àrea de l'Inter va ser monumental. Es nota que encara s'han d'afinar els nous mecanismes de coordinació entre els davanters. En molts moments les bandes estaven desertes, Messi es movia molt lluny de la seva zona natural d'influència i Zlatan Ibrahimovic rebia sistemàticament d'esquena a la porteria. Si a això hi afegim que els jugadors de la segona línia ahir no van estar encertats de cara a barraca, ja tenim la majoria de les claus per entendre l'empat a zero. Tot plegat comprensible si tenim en compte que el Barça ha canviat una de les peces clau de la davantera. Zlatan i els seus companys s'estan coneixent (Henry, Messi i Ibrahimovic han jugat només tres partits junts). Ara bé, més enllà del resultat, la voluntat permanent de construir futbol, la decisió indiscutible de mirar sempre cap endavant, la proposta irrenunciable de ser l'amo i senyor de la possessió de pilota, ha de ser suficient per transmetre al barcelonisme la dosi de confiança i seguretat que sempre necessita. Diuen els entesos que l'Inter és un dels millors equips de la competició. Doncs bé, van acabar el partit perdent temps, tancats a la seva àrea i qui dies passa anys empeny. Mourinho estava content perquè havia aconseguit «dominar» el joc contra el millor equip d'Europa sense tenir la pilota (això és possible?). L'última mitja hora dels italians és inconcebible a Can Barça. I això no té preu.