Res no tapa la indignitat

Guardiola i l'equip marxen avui mateix cap a Màlaga per jugar a les 8 a La Rosaleda. Potser per una vegada hauria estat millor tornar al vell costum de viatjar el dia abans i fer nit a lloc. D'aquesta manera s'haurien allunyat d'un altre escàndol que ha esclatat dins el club, de l'ambient contaminat que periòdicament s'apodera de l'entitat. Ara són històries d'espionatge, intrigues en clau electoral, voler fer passar per normalitat afers que són no només indignes, sinó inadmissibles, perquè el club no és dels directius ni encara menys dels executius. Són comportaments que demostren que els interessos personals estan per sobre dels col·lectius i els institucionals. L'equip s'haurà de protegir de les conseqüències d'aquest nou episodi d'indignitat.

Durant la temporada passada, Guardiola no només va aconseguir restablir els valors sans i positius que l'equip havia perdut, sinó també que els responsables del club es mostressin discrets i que el president, en les compareixences públiques, repetís un discurs a remolc del del tècnic que almenys donava una imatge de coherència a l'entitat. Però per sota, dins els budells de l'entitat, passaven coses, hi havia altres interessos que no eren els de mirar que l'equip aconseguís bons resultats. S'ha de suposar que l'interès primordial era l'equip, però les lluites i les intrigues pel poder, o per l'herència del poder, que s'han sabut ara es desencadenaven paral·lelament a l'esforç de l'equip per arribar a l'èxit. Oliver diu que cada dia es prenen mil i una decisions en el club. Doncs moltes se les podria estalviar. La credibilitat del director general ja va néixer torta el primer dia que va comparèixer davant la premsa, per justificar l'estrambòtica operació que havia de dur el Barça a crear una franquícia a la lliga de soccer, l'MLS. I en la seva aparició de dijous va empitjorar. Si cada vegada la gent combrega menys, no ho farà amb les rodes de molí d'Oliver. Aquest afer no es pot tancar amb les seves explicacions, que encara que responguessin a fets i motivacions certes, no poden succeir en un club com el Barça. Els fets només es poden entendre des d'una mentalitat que no és la de la voluntat de servei a l'entitat, sinó des d'una mentalitat contaminada d'interessos i motivacions obscures. Ni la qualificació d'intrigues de palau s'hi escau; són intrigues de claveguera. I la participació és col·lectiva.

També haurien d'explicar els vicepresidents investigats per què han estat d'acord a tirar terra sobre l'afer per fer veure que no havia passat. Si era per no desestabilitzar l'equip, el 28 de maig havien de demanar el cap, almenys, del director general. O marxar ells. Els directius no investigats també haurien d'explicar què fan en el club. I el president Laporta també ha de justificar per què no ho sabia si és que no ho sabia, i si ho sabia, quin paper tenia en la trama. I després, tots plegats haurien d'agafar la porta. Però això no passarà. Haver-ho intentat tapar és la conseqüència lògica del fet que això hagi pogut passar. Una cosa porta a l'altra. I si ha passat és per les persones que han fet que passés. Aquesta vegada no poden culpar el missatger ni l'enemic exterior, perquè l'afer s'ha gestat des de dins, s'ha reproduït a dins i s'ha ocultat premeditadament des de dins. És, per tant, un gran bé per a l'entitat que la premsa ho hagi revelat. Allargar-ne l'aclariment i l'assumpció de responsabilitats, com va passar en l'afer Echevarría, és tornar a portar el club al terreny de la conflictivitat. I a la vergonya.

És clar que el que ha passat és també munició gratuïta per a la part de l'entorn que des del 15 de juny del 2003 ha fet tot el que ha pogut per desestabilitzar les successives directives. Aquests existeixen, com sovint ha denunciat amb raó Laporta, però ha fet més ell mateix per donar-los motius que els que ells han pogut maquinar. No cal que recordem altres crisis creades i enverinades pel mateix president. Tampoc recordarem les insídies dels que la hi tenien votada des que va guanyar les eleccions. Es tractaria de tirar en la direcció contrària, que és la que transiten Guardiola i el seu equip. La dels valors sans i positius, i la de les veritables prioritats, començant per la vocació de servei al club.

També és cert que hi ha molts socis que pensen que no n'hi ha per a tant, i que defensen que amb Laporta a la presidència s'han guanyat tants títols que això és l'únic que compta. Diuen aquests que afers com aquest últim són coses de la premsa i de l'entorn, i que no es té en compte que l'equip acaba de guanyar-ho tot. És cert que a la premsa, alguns més que altres, sovint es fa més potineig del compte i es frivolitza amb el que no s'ha de frivolitzar, i en canvi es dramatitza més el que no és tan dramàtic. Posem que és així. Però s'ha de dir que argumentar que els resultats, els títols, són l'únic que importa és fer un mal favor al club. L'argument que ha de portar a algun lloc positiu seria que s'han guanyat títols a pesar de l'alta conflictivitat institucional que hi ha hagut en els últims sis anys. Ser el millor president de la història del club no necessàriament és el mateix que ser el president que ha guanyat més títols. Però estaria bé que fos així.

Aquesta temporada, que inclourà una convocatòria electoral, serà un bon moment per debatre qüestions d'aquesta magnitud. Gestionar i representar bé el club és obligació dels directius electes. Els èxits esportius, econòmics i socials són fonamentals, però la manera d'aconseguir-los també ho és. En conflictivitat, trencaments, decisions unipersonals, interessos particulars, intrigues, indignitats i altres activitats de baixa estofa, el Barça té encara molt de recorregut de millora. Per tant, es poden denunciar pràctiques com les revelades ara, demanar responsabilitats i no subestimar la intervenció dels afectats en la consecució de títols. Només faltaria. Encara que sigui només perquè Guardiola i el seu equip no hagin de mirar cap a un altre costat per continuar fent bé la seva feina, i que no hagin d'anar amb compte perquè la indignitat no els esquitxi.