Laporta no troba la porta

Joan Laporta no troba la porta de sor­tida! Un home que ha fet història en el difícil sec­tor de la indústria fut­bolística –abans ano­me­nat esport–; que ha por­tat el Barça a un nivell irre­pe­ti­ble; que ha tin­gut la vista i la sort d'incor­po­rar un entre­na­dor diplomàtic, psicòleg i fut­bo­lista, els èxits del qual comp­ta­bi­litza com a pro­pis; que, amb des­pe­ses mul­ti­mi­lionàries, ha ani­ve­llat –més o menys– els pres­su­pos­tos; que ha trans­for­mat el club en una gran empresa; que, amb risc físic i fami­liar, ha neu­tra­lit­zat els Boi­xos Nois; que ha acon­se­guit que els equips de pri­mera divisió enve­gin i admi­rin el Barça –i que uns quants l'odiïn–; que ha por­tat el nom de Bar­ce­lona arreu del món; que hi ha pas­se­jat la seva figura dinàmica i jove, de gua­nya­dor, que con­trasta amb les tris­tes i plo­ro­ses per­so­na­li­tats pre­si­den­ci­als ante­ri­ors; que s'ha con­fes­sat set­ma­nal­ment amb el car­de­nal Johan Cruyff; que ha ense­nyat les dents quan con­ve­nia –i quan no con­ve­nia– i que ha demos­trat que quasi sem­pre sabia què es feia, ara, a la fi de la seva inver­sem­blant aven­tura, no sap ben bé on és la porta de sor­tida.

Laporta és un home simpàtic, valent, exi­gent, auto­ri­tari, indi­vi­du­a­lista, per­sis­tent, deci­dit, fred, vanitós, ambiciós, des­con­fiat, sin­cer a mit­ges, ena­mo­rat del Barça, però amb un ena­mo­ra­ment cal­cu­lat i ami­dat. Pro­to­tip de pre­si­dent pro­fes­si­o­nal, per alguns hau­ria de seguir 10 anys més. Impos­si­ble! Els esta­tuts del Club i l'opo­sició no ho per­me­ten.

És evi­dent que la pro­xi­mi­tat de la fi del reg­nat l'ha deso­ri­en­tat. Fa decla­ra­ci­ons a tort i a dret i, com que la sin­ce­ri­tat no és el seu fort, el que publi­quen els mit­jans és veraç o inter­pre­tat. Vol­dria la con­tinuïtat del seu estil i s'ha par­lat de Xavier Sala i de Johan Cruyff. Les sòlides can­di­da­tu­res anun­ci­a­des els bar­ren rotun­da­ment el pas. Men­tres­tant, passa de la junta i sorprèn amb l'espi­o­natge dels vice­pre­si­dents, i asse­gura que això ha estat ini­ci­a­tiva del direc­tor gene­ral, Joan Oli­ver. Si l'hagués aco­mi­a­dat de manera ful­mi­nant pot­ser ens ho hauríem cre­gut. S'abona a acu­sar la «caverna mediàtica espa­nyo­lista», amb estil i to ina­pro­pi­ats, tot i que té una part de raó. Tots els mals, diu ell, li vénen de «la dreta recal­ci­trant espa­nyo­lista». No nega que li agra­da­ria fer política i ho cor­ro­bora par­ti­ci­pant en els actes de l'11 de setem­bre. Tenint en compte la seva afi­ni­tat política i l'acos­tu­mada par­tida elec­to­ral d'escacs de líders, patums i pac­tes, l'alcal­dia de Bar­ce­lona pot ser-ne l'objec­tiu. Tot i que força llançat, seria un bon alcalde: en té fusta.

Deam­bula per la Masia cer­cant la porta de sor­tida. Els caçadors saben que el sen­glar ferit és molt perillós. Els mesos d'embaràs que li res­ten poden ser difícils per a l'entorn: estripa direc­tius com si fos­sin paper d'embo­li­car, exe­cuta TV3 i d'altres. Quan deixi la Masia no plo­rarà com Boab­dil el Niño en sor­tir de Gra­nada i la data serà recor­dada. El RCDE la decla­rarà fes­tiva i els mit­jans el tro­ba­rem a fal­tar: és sem­pre noti­cia i omple espai!