Vides divergents

El que va pas­sar dimarts a Alcorcón no va ser cap avís per al Barça. No con­fon­guem les coses. Ni les sim­pli­fi­quem. Hi ha dues coses que estan molt clares encara que la falta d'atenció les pugui dei­xar en un segon terme: 1) el Barça de Guar­di­ola s'avisa sol i 2) no està pen­dent del que fa i deixa de fer el Real Madrid, ni falta que li fa, sinó del que ha de fer i dei­xar de fer ell mateix. Abans de la rebol­cada galàctica d'Alcorcón, molt abans, Guar­di­ola ja sabia que Jito té olfacte natu­ral per al gol, que els extrems de la Cul­tu­ral Leo­nesa són ràpids i que Txema, el mit­ja­punta, és hàbil i té molta experiència, d'anys a pri­mera. Sap això i més coses. Estu­diar i conèixer el rival, que no deixa d'entrar en la nor­ma­li­tat del que és feina d'un entre­na­dor, no et fa gua­nyar automàtica­ment cap par­tit, ni tan sols a Lleó. Però hi ajuda. Hi ajuda sim­ple­ment perquè forma part de la sana pràctica d'aquest esport que és el fut­bol. És rutina, però és necessària. En aquests petits aspec­tes, que sumats són els fona­ments de qual­se­vol equip amb cara i ulls, és on es poden veure a vega­des les grans diferències.

No deixa de ser simp­tomàtic que l'entre­na­dor del Madrid, Manuel Pelle­grini, decidís con­cen­trar l'equip des del dia abans de jugar a Alcorcón. Si ho va fer per temor que els seus juga­dors no es pren­gues­sin prou seri­o­sa­ment el par­tit, deu ser que no les té totes a l'hora de con­fiar en ells. També pot pas­sar que els juga­dors no s'aga­fes­sin bé la mesura, bé perquè cre­ien que no hi havia motiu per no dei­xar-los que­dar-se a casa la nit abans, bé perquè con­cen­trar-se volia dir que es donava massa importància a un par­tit con­tra un equip de segona B. Sigui com sigui, el Madrid va jugar a des­grat. I aquest i tots els símpto­mes que va eme­tre en la catàstrofe evi­den­cien que els seus pro­ble­mes vénen dels fona­ments. No es fan en dos dies, ni es com­pren només amb diners. El Madrid té uns aca­bats de luxe però no té fona­ments. I els fona­ments són tant la higi­ene men­tal per estar pre­pa­rats per a la pro­fes­si­o­na­li­tat i el sacri­fici com una idea de com es vol jugar a fut­bol. En aquest sen­tit el Madrid pateix d'estrès escènic, tant al Ber­na­beu com a Alcorcón. Té juga­dors per acon­se­guir-ho tot però no té temps per dotar-se d'un estil de joc i dels recur­sos col·lec­tius per exe­cu­tar-lo, ni sem­bla que els juga­dors tin­guin tam­poc la dis­po­sició anímica per assi­mi­lar-ho i apli­car-ho. Actuen sense saber-se el paper.

Les vides del Madrid i el Barça, sense dei­xar de ser paral·leles, són diver­gents. I el que no es notava el mes de juliol, quan el Madrid se sen­tia el rei del món en el mer­cat de fit­xat­ges, es nota en la rea­li­tat a l'hora del fut­bol.

No és, doncs, que el Barça guanyés ahir a Lleó perquè el Madrid havia sor­tit escal­dat d'Alcorcón. L'equip de Guar­di­ola va fer el que havia de fer, i es va tro­bar el que espe­rava tro­bar-se: un equip molt moti­vat que va jugar molt ben agru­pat en defensa i que es va des­ple­gar amb entu­si­asme, sen­tit i ambició en atac. Res gaire dife­rent del que s'havia tro­bat el Madrid el dia abans. Això i la len­ti­tud ini­cial dels blau­grana va igua­lar el par­tit, que va estar obert perquè els locals tin­gues­sin prou oca­si­ons per poder mar­car i perquè el Barça ho fes en la pri­mera mitja ocasió que va tenir. El millor del Barça va ser la con­cen­tració amb què va jugar. Jef­fren va exem­pli­fi­car més bé que cap altre les difi­cul­tats i les vir­tuts de l'equip. Va pas­sar un exa­men de madu­resa jugant de late­ral dret a la pri­mera part i va apro­fi­tar el retorn a l'extrem esquerre fent una gran assistència de gol a Pedro, que, un cop més, va demos­trar el seu olfacte a pesar de no entrar gaire en joc. El Barça va fer el més impor­tant en aquesta mena de par­tits: no com­pli­car-se la vida.