Després

Durant molts anys, al final de les mani­fes­ta­ci­ons a les quals assis­tia, sem­pre tenia la sen­sació que, al cap i a la fi, no havien ser­vit per can­viar res; solia sen­tir una mena de tris­tesa post­coi­tal sense que hi hagués hagut cap coit, com si diguéssim. Això va ser així tant al RU com a Cata­lu­nya fins que uns amics em van convèncer de par­ti­ci­par a la mani­fes­tació de la Diada del 2012 i em vaig ado­nar, per pri­mer cop, que estava vivint un moment històric perquè la mani­fes­tació en qüestió real­ment estava aju­dant a can­viar el para­digma polític del país on vivia. Des d'ales­ho­res, hi ha hagut gai­rebé un excés de moments històrics: totes les dia­des següents, el 9-N, el 27-S... Aquest any, però, hi ha gent que diu que les mani­fes­ta­ci­ons de la Diada ja no tenen sen­tit i que, per tant, no val la pena anar-hi. Aviam. Ara que Madrid ens ha obviat durant vuit lus­tres seguits tot ficant el cap a la sorra amb una insistència que faria aver­go­nyir el més estult dels estruços; ara que no hi ha cap peri­o­dista seriós a l'estran­ger que no tin­gui la Diada de l'11 de setem­bre apun­tada a l'agenda; ara que els par­tits espa­nyols, per no haver de con­vo­car un referèndum, s'esti­men més no for­mar govern alhora que els tri­bu­nals no dei­xen de fer política anti­procés; ara que, per fi, a les mani­fes­ta­ci­ons es par­larà ober­ta­ment de con­tin­guts (refu­gi­ats, lli­ber­tats, cul­tura...) doncs jo diria que aquesta és la Diada més impor­tant de totes. De totes! Ara bé, això sí, que sigui l'última, si us plau i per favor.